ENS TROBARÀS A

CGT – Entitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona –Planta 7 Edifici E, C/60 núm.19, Sector A Zona Franca, 08040 Barcelona– Tel. 93 223 51 51 Ext. 2809 cgt@amb.cat

vale más una frase que mil palabras...

L'acceptació de l'opressió per part de l'oprimit acaba per ser complicitat (Víctor Hugo)

Només canviarà alguna cosa quan actuïn els mateixos oprimits (Ulrike Meinhoff)

divendres, 7 de juny del 2013

INFORMACIÓ TRANQUIL·LA I ESBIAIXADA DE LA CGT

Ja fa quasi un mes que vam tenir una reunió inqualificable (van deixar molt clar que no era de negociació ni de res i no es va aixecar acta) amb la casa. No us vam informar llavors perquè considerem que no cal córrer per no dir res. Ens van exposar idees que tenien -imaginatives, però gens desenvolupades- per pagar-nos alguna cosa més i complir amb les lleis. No hi havia res decidit i en qualsevol cas seria per l'any vinent. Quan tornin a respirar (van a poc a poc i ens tenen entretinguts) i concretin alguna cosa, ja us ho direm.
La petita part de la reunió en la que van escoltar les reivindicacions d'UGT i CCOO va ser un diàleg de sords: molt amablement i lacònicament es van “donar per assabentats”. CGT no va aprofitar la jugada per reivindicar res: ja saben el que volem i ho tenen per escrit i per registre.

També tindran per escrit i per registre la nostra idea del que és intentar recuperar alguna cosa en l'actual context: fer una nova valoració de llocs de treball (V.L.T.) amb els necessaris retocs de la graella per a llimar desigualtats. I no estem parlant de les valoracions parcials individuals que de tant en tant premien a alguns escollits. Es podria aprofitar aquest procés per a encabir solucions no fetes servir abans per incentivar la jubilació i, sobretot, salvaria la greu amenaça que ara mateix plana sobre l'administració local: els límits salarials per llei per a cada grup i nivell i pel conjunt dels conceptes.

Nosaltres no estem tancats a cap solució; és més, valorem positivament l'esforç d'imaginació que puguin fer, però veiem clarament que una nova V.L.T. podria resoldre-ho tot legalment. Repetim: nosaltres no estem tancats, però ja fa temps que sentim dir al Director de Serveis Generals “mentre jo hi sigui no es tornarà a fer una V.L.T.”. Això sí que és tancar-se en banda, tal com ha passat durant molts mesos; en realitat anys.

Hem assistit a llarguíssims mal anomenats processos de negociació on, després d'escoltar-nos (calia salvar les aparences) s'ha imposat la posició de partida de la casa. Alguns encara es pensen que continuem negociant serrells d'allò que vam signar “perquè era l'única opció”, però la realitat és que mai travessaran les línies vermelles que van establir de bon principi i que han servit d'excusa a qui decideix per fer només aparicions estel•lars i per tenir-nos entretinguts amb reunions que no han anat enlloc. D'això, nosaltres, en diem negociar de mala fe. Fins i tot existeixen sentències del Tribunal Suprem on es descriu exactament aquesta manera de fer per declarar nuls alguns processos negociadors. Ho saben; com saben que la justícia en aquest país es posa del costat del poder ja des del moment que triga tants anys a fer-se efectiva.

Per a bastants qüestions, els sindicats majoritaris podrien (nosaltres no) acudir a l'arbitratge, però mai ho han fet. Un exemple: des de fa uns mesos la casa ens ha negat el dret d'assistir als concursos. Sempre han fet i desfet com els ha convingut, però havien de sentir-nos i els molestava. No s'ha portat a arbitratge, però la UGT, amb el beneplàcit de CCOO, continua beneint amb la seva signatura els contractes que surten d'aquests concursos on no ens queda ni el dret al pataleig.

Són altres maneres de reivindicar. La veritat és què en cada assumpte trobem formes diferents de fer. Com a la Comissió de Seguretat i Salut, quan CCOO va proposar que es fessin públiques les actes, nosaltres els vam donar suport fent totes les salvaguardes necessàries i l'UGT va fer una defensa aferrissada de totes les raons que ells veien per no fer-ho. Per altra banda, aviat tindrem dos desfibril•ladors a la casa i una colla de voluntaris per fer-los servir quan calguin. Fa anys que la CGT els reclamava i ningú ens feia costat; fins i tot a última hora hem tingut entrebancs. És una altra manera d'entendre les relacions laborals. Només esperem que entre unes i altres maneres aconseguirem alguna cosa i si no és així ho sentirem per tothom, però aquelles i aquells que clameu per la unitat sindical, heu d'entendre que hi ha maneres diferents de fer...

EL ROTO
Una de les “idees” que ens va exposar la direcció va ser el retorn dels complements…

dimarts, 23 d’abril del 2013

1r. de maig

El 1r de Maig és el Dia Internacional de la classe treballadora, un dia de lluita de la classe social a la que pertanyem el 99% de la població, un dia per sentir-nos de la mateixa classe social, per confluir totes les persones, ja siguem empleades, aturades, joves, pensionistes, migrants, estudiants, desnonades, excloses... El 1r de Maig, un dia per reivindicar als carrers la defensa de la nova societat que creiem, basada en la llibertat i la justícia social.

Aquest 1r de Maig és el cinquè consecutiu que vivim després de l’esclat d’aquesta crisi del sistema capitalista provocada conscientment pel poder, per polítics corruptes, pels rics i especuladors amos de la banca, de la gran patronal, de les multinacionals.

Ens han conduït a una situació d’emergència social. Han creat sis milions d’aturats, han rebaixat els salaris, ens neguen el dret al treball, a un conveni col•lectiu, retallen les despeses socials, privatitzen la sanitat, l’educació, redueixen la protecció social, ens fan pagar un deute il•legítim, privatitzen les grans empreses, els serveis públics, rebaixen les pensions, tots els drets els converteixen en negocis... i tot això gràcies a una classe política immoral, corrupta, que solament rep ordres de la Troica (BCE-UE-FMI) i abandona la seva obligació de servir al poble, generant un sistema polític que nega la veritable participació democràtica a aquest poble.

La perversitat d’aquest atac ideològic i estratègic no té límits. Hem de ser nosaltres, totes i tots, els qui donem les solucions des de l’autogestió, engegant projectes i accions que aturin l’agressió, i que ens condueixin a una nova societat que doni prioritat a les necessitats de les persones enfront dels mercats econòmics i financers.

Des de la CGT diem que no podem seguir resignats davant el drama de l’atur i proposem l’ocupació de les empreses que tanquin, sent les i els treballadors els qui les gestionem i rebem el finançament i assessorament públic que ara es destina per tancar-les.

Enfront de l’atur proposem repartir el treball, reduint la jornada laboral, proposem avançar l’edat de jubilació, per poder treballar totes i tots.

Proposem repartir la riquesa a través d’una reforma fiscal que acabi amb el frau, els paradisos fiscals, les exempcions d’impostos a les grans fortunes i empreses i que siguin els rics els qui paguin més, perquè la sanitat, l’educació, la protecció social siguin públiques i universals, per totes i tots.

No podem seguir resignats, davant un sistema polític i social imposat pel capitalisme que aconsegueix portar-nos a situacions de gana, violència, desesperació, a la destrucció de la vida al planeta.

Des de la CGT proposem lluitar, ocupar els carrers, els espais públics, proposem una mobilització permanent contra el sistema, negar-nos a col•laborar amb ell, proposem convocatòries de vagues sectorials i generals perquè la població sigui la veritable protagonista de la nova societat que volem, una societat de repartiment, d’igualtat i justícia. Una societat autogestionària, antipatriarcal, ecologista, no racista ni xenòfoba... llibertària.


AQUEST ÉS L’ÚNIC CAMÍ: l’autogestió
NO HI HA VOLTA ENRERE!

A Barcelona, manifestació del 1r.de maig a les 11h. a Via Laietana/Jaume I pel repartiment del treball i la riquesa

divendres, 8 de març del 2013

NUESTRA PESADILLA HOY PUEDE SER LA VUESTRA MAÑANA (REPORTATGE DES DE GRÈCIA)
Iolanda Fresnillo, Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda – PACD

La crisis y la austeridad no toca a todos por igual. Resulta evidente a los ojos de todas que los grupos más vulnerables tienen mayores dificultades para afrontar la desaparición de derechos sociales y de fuentes de ingreso. Las mujeres se encuentran en mayor porcentaje en estos grupos más vulnerables, con unos impactos diferenciales sobre ellas.


Para empezar las mujeres en Grecia, como en España, Portugal, Italia o Irlanda, sufren la crisis doblemente, pues al desempleo y la reducción de servicios sociales, hay que añadir la carga que se les impone al asumir de forma mayoritaria los trabajos de cuidado que antes proveía el Estado. Son las mujeres las que se hacen cargo de los enfermos, los niños o los ancianos cuando cierran hospitales o se reduce la cobertura de los servicios de salud y educación.

En Grecia desde hace casi dos años la Iniciativa de Mujeres contra la deuda y la austeridad intenta hacer frente a ésta situación, no sólo difundiendo la información sobre la situación en que la austeridad deja a las mujeres griegas, sino también apoyando a aquellos colectivos que luchan contra el ataque a los derechos sociales y proveen alternativas.

El proceso de recortes y privatización de la sanidad en Grecia está teniendo impactos extraordinarios en las mujeres. El servicio de salud nacional ha dejado de ser gratuito, a los 25 euros por simplemente entrar el hospital a pagos por exámenes, pruebas e intervenciones. Para dar a luz en un hospital público hay que pagar 800 euros, 1600 si hay que hacer cesárea. Si no se dispone del dinero hay hospitales que se han negado a atender a mujeres de parto. Simplemente las envían de vuelta a casa para que den a luz allí. Se han detectado hasta ahora dos casos en los hospitales Alexandra y Helena de Atenas en los que el hospital retiene al recién nacido hasta que la familia paga la tasa correspondiente. Nos reunimos con algunas de ellas y nos cuentan que su trabajo se centra sobretodo en los derechos reproductivos, sexuales y de salud.

A las mujeres inmigrantes sin papeles, y por tanto sin cobertura sanitaria (al igual que millones de desempleados sin subsidio), se les niega el derecho a la sanidad pública. Algo que sucede también en España desde la última reforma sanitaria. Nos cuenta Sofia, de la iniciativa de mujeres contra la deuda y la austeridad, el caso de una mujer afgana que consiguió llegar a Atenas después de un periplo de fronteras y miles de kilómetros, embarazada de 8 meses. Cuando acudió al hospital con dolores de parto un mes antes de la fecha, el hospital se negó a atenderla. Pero un movimiento espontáneo de solidaridad surgió a su alrededor, la gente empezó a acudir al hospital gracias a las redes sociales, y el hospital fue obligado por la movilización popular a hacerse cargo del parto.

Desde el Estado se privilegia a las clínicas privadas sobre los hospitales públicos. El proceso de privatización encubierta de la sanidad llega a tal extremo que las mujeres que dan a luz en un hospital público se quedan sin el apoyo económico a la maternidad que ofrecía el Estado (y que en cambio sigue dando a aquellas mujeres que dan a luz en la sanidad privada).

Aumentan los abortos no deseados por miedo a perder el empleo (la reforma laboral permite despedir a una empleada pública si se ausenta por más de dos semanas del trabajo, aunque sea por baja médica, por lo que las mujeres con embarazos de riesgo no se atreven a pedir la baja). Aumentan también los niños dados en adopción, pues muchas mujeres, sobretodo inmigrantes, no se pueden hacer cargo de ellos.

Ante la pregunta de cómo reaccionan los hospitales ante todo ello, nos cuentan que hay de todo, gerentes de hospitales que se aprovechan de la situación para cobrar y mejorar la situación económica de sus hospitales, y profesionales de la sanidad que desobedecen y tratan a personas sin papeles o sin seguro de salud.

Pero a menudo la buena voluntad no es suficiente. Las grandes empresas farmacéuticas como Roche o Novartis se niegan a menudo a proveer medicinas (incluyendo tratamientos contra el cáncer) sin un pre-pago, lo que supone una escasez de medicinas en la mayoría de hospitales y farmacias del país. No se sabe cuantas personas han muerto por falta de tratamiento contra el cáncer u otras enfermedades terminales. Se cierran centros de salud en los pueblos más pequeños. En dos islas han cerrado los únicos centros de salud que quedaban, dejando a 25.000 personas sin acceso a atención sanitaria. Miles de niños no tienen acceso a vacunación (nos hablan de 5.000 niños y niñas), pues después del memorándum impuesto por la Troika ya no es gratuita. Médicos sin Fronteras o UNICEF están empezando a ofrecer campañas de vacunación a los niños y niñas del país, como antes hicieron en América Latina, África y Asia. Enfermedades que estaban erradicadas, como la Tuberculosis, ha vuelto a aparecer en el país.

Los hospitales no sólo sufren la falta de medicinas, sino también los equipos médicos sufren recortes y las trabajadoras sanitarias pueden pasar de 3 a 6 meses sin cobrar, trabajando gratuitamente y bajo una enorme presión. Todo ello ha dejado el país en un estado de shock.

Voula nos habla con rabia de cómo Grecia es el ejemplo más claro de la doctrina del Shock planteada por Naomi Klein. “Es una auténtica crisis humanitaria” nos dice, “los derechos humanos simplemente ya no existen en Grecia”. La población se encuentra casi desarmada ante las medidas decididas fuera del parlamento, en Bruselas, Frankfurt o Washington, impuestas por la Troika a una población que resiste como puede sus efectos. Aseguran que el parlamento ya no cuenta para nada, e incluso la movilización social está en declive.

Pero ante la desesperación también surgen clínicas sociales gratuitas y auto-gestionadas, que han empezado a atender a las ciudadanas más empobrecidas, desempleados y sin papeles que no tienen acceso a la sanidad pública y no se pueden permitir pagar por la sanidad privada.

La Iniciativa de Mujeres contra la deuda y la austeridad trabaja con estas clínicas, pero también con organizaciones de inmigrantes, sindicatos, partidos políticos, plataformas contra la privatización o campañas contra la deuda como “No Debt no Euro” o la campaña por la Auditoría de la Deuda, ELE, para hacer un frente común y apoyar en lo que puedan a la población abandonada por las instituciones.

Y nos recuerdan que su situación no es excepcional, sólo algo más avanzada que la nuestra. “Hoy es nuestra pesadilla pero puede ser la vuestra mañana”. Y por ello tenemos que trabajar conjuntamente, coordinar acciones, compartir información, difundir los impactos reales de las políticas de austeridad sobre las mujeres y el resto de la población.

dimarts, 5 de març del 2013

CARTA A SALVADOR PUIG ANTICH

Per haver defensat i dut a la pràctica, tant com vas poder, allò que senties i pensaves, vas ser ajusticiat per les forces d’opressió. Dissabte va fer 39 anys. Vas lluitar, per tu i pels altres, fins el final, colpejant el sistema a la seva base.

Llavors, fa 39 anys, tant les “forces d’esquerres” com la societat catalana en general, no van saber estar a l’alçada dels esdeveniments. Ara, en el context actual -el que ells anomenen crisi-, ho intenten dissimular i diuen que ells mai ho haurien fet així (por ens fa saber què farien, davant de tot el que ja han fet fins ara), però no són capaços de fer res si no és dins del sistema. La seva ment no els hi permet, perquè la seva consciència ja ha estat “instruïda” i manipulada. Com a màxim poden aspirar a la “dissidència controlada”, seguint la normativa institucionalitzada des del capitalisme.

La connivència entre capitalisme i dictadura és una realitat indiscutible i negativa per al poble, però també ho és la connivència entre capitalisme i democràcia. Un dictador té clara la seva permanència en el poder i pot mantenir a ratlla a aquells capitalistes que siguin massa ambiciosos, mentre que els polítics “demòcrates” són conscients que, per mantenir el seu status, han de consentir i formar part de certs excessos molt reprovables.

Els que no creiem ni en les esquerres ni en les dretes, volem dir-te que estem d’acord amb tu i, com deia en Buenaventura, “llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones”.

Salut, Salvador.

Salvador Puig Antich, lluitador anarquista contra la dictadura i el capitalisme, va ser assassinat el 2 de març de 1974 pel règim franquista mitjançant el mètode de “garrote vil” a la presó “Modelo” de Barcelona, després de ser jutjat i condemnat a mort per un tribunal militar.

divendres, 18 de gener del 2013

COM SEMPRE, BATALLAR ANYS PER A QUÈ LA CASA COMPLEIXI EN SALUT LABORAL

La nostra Secció ha de lluitar moltes vegades per fets que, per la seva importància, haurien de tenir una solució molt més fàcil, i molts cops aquesta queda encallada o és negada directament, ja sigui per falta de voluntat o per altres raons que preferim no tenir en compte.

A l'octubre de 2009, la nostra delegada de prevenció va fer un comunicat de risc (C.R.44) per la perillosa situació que es dóna per al personal que entra i surt de les oficines de l'ÀMB a partir de les 15h30', moment en què es tanquen les portes principals i en què l'únic accés possible per als vianants és per la rampa del pàrquing. L'amplada de la vorera d’aquesta rampa és de 0,60m en la seva major part, però arriba a quedar reduïda a 0,13m d'accés, amb la conseqüent obligació per al treballador que va a peu de baixar a la zona de pas de vehicles, els quals no tenen bona visibilitat en venir d’una corba.

Des d'aquell moment hem estat traient el tema per tractar-lo al Comitè de Seguretat i Salut per fer veure la necessitat d’un accés exclusiu per a vianants i hem estat veient tota una sèrie de despropòsits per part de la Casa com respostes del tipus “s'està estudiant i encarpetant pendent de decissió” per la D.S.de l'Espai Públic. També hem fet denúncies a Inspecció, hem rebut la visita de la Inspectora, hem observat incompliments de la sol•licitud primer i l'exigència després que va fer la Inspectora d'un informe del Servei de Prevenció en que s'avaluessin els riscos existents i es contemplessin les vies d'evacuació i la idoneïtat de l'accés a l'edifici. Hem hagut de sentir a l'advocat de la Casa, en una compareixença a Inspecció, que no havien rebut cap notificació al respecte, fet que clarament va quedar demostrat que era fals gràcies a l’aportació per part nostre de les actes del Comitè de Seguretat i Salut.

Finalment, ahir 17 de gener de 2013, a Inspecció de Treball, la Casa de nou no va portar l'informe (vàrem haver de donar-li nosaltres una còpia a la inspectora) però va portar uns plànols de l'obra que es pensa fer per donar accés als vianants, en l'horari no comprés entre les 7h30' i les 15h30', just darrera de la sala de màquines expenedores.
Ara només cal esperar que realment s'habiliti un accés correcte i que, en aquest temps, no haguem de lamentar cap desgràcia degut a la situació actual.

A Inspecció de Treball també es va tractar el tema dels EPI's (equips de protecció individual) de bona part del personal que visita obres i que fins fa poc no en tenia cap d'assignat. Això també va tenir un procés semblant al de l'accés als edificis quan les portes principals estan tancades ja que, després de tractar-ho en el Comitè de Seguretat i Salut, la nostra delegada va haver de denunciar el fet a Inspecció i, malgrat el requeriment d'immediat i obligat compliment que va fer la Inspectora el març de l'any passat, la Casa es va negar a donar-los. Vàrem haver d'insistir amb més escrits i denúncies a Inspecció fins que la Casa, per fi, s'ha dignat a complir amb les seves obligacions.

Us animem a què, sempre que veieu una situació que no és correcta al respecte de la Seguretat i Salut laboral, feu un Comunicat de Risc al Servei de Prevenció o us poseu en contacte amb la nostra Secció sindical. No dubteu que farem tot el que estigui en les nostres mans per aconseguir que es complexi la normativa vigent.