ENS TROBARÀS A

CGT – Entitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona –Planta -1 Edifici A, C/62 núm. 16-18, Sector A Zona Franca, 08040 Barcelona Tel. 93 223 51 51 Ext. 2809 cgt@amb.cat

vale más una frase que mil palabras...

L'acceptació de l'opressió per part de l'oprimit acaba per ser complicitat (Víctor Hugo)

Només canviarà alguna cosa quan actuïn els mateixos oprimits (Ulrike Meinhoff)

dijous, 6 de desembre de 2012


REFERÈNDUM

Ens referim al de modificacions de condicions laborals al personal de l’ÀMB, no al de la independència. Tranquils.

El resultat va ser aclaparador. Fins i tot comptant el percentatge de vots positius sobre el total de possibles votants (la participació va ser prop del 70%), més de la meitat de les treballadores i treballadors de l’ÀMB (un 51%) van aprovar el preacord que la direcció va posar sobre la taula i UGT i CCOO van acceptar.

Amb aquest ‘èxit’, importa poc que realment no existís negociació durant tot el llarg procés. D’una part es llençaven propostes i de l’altre no es deia quasi mai que no, però tampoc que sí. Tot plegat ha durat el que la direcció considerava que havia de durar per tal de donar la impressió d’àrdues negociacions. Quan va tenir prou va posar sobre la taula la seva primera i darrera proposta, un ultimàtum, vaja. Però no importa.

Al referèndum, el personal va agafar-se al clau ardent que se’ls oferia, perquè l’alternativa que nosaltres, la CGT, els presentaven tenia massa incertesa, massa perill, massa possibilitat de confrontació. Va ser el vot de la por.
Ara haurem d’enfrontar-nos a la incertesa de saber com quedarà el Reglament de Control de Presència –que pot canviar radicalment el resultat real de la nostra certa desgràcia -. Haurem d’enfrontar-nos al perill d’haver de preguntar cada vegada què hem de fer per tal que no ens retallin encara més el sou. I, qui s’atreveixi, haurà de confrontar l’arbitrarietat de l’aplicació d’un acord amb massa serrells.

A CGT el que ens sap més greu són aquell 19% de votants (o 13% de la plantilla) que, davant el naufragi, van preferir seguir nedant i no agafar-se al clau ardent. Estaven disposats a més esforços, a no deixar-se trepitjar per una direcció que s’ha fregat les mans amb els decrets del PP mentre proclamava que ells també els lamentaven. Estaven disposats a fer palesa la seva dignitat i a reclamar a la direcció la voluntat política que sempre li falta. Per aquestes persones ens sap greu. Elles patiran la mateixa sort que les que han dit amén mig a cegues. Per aquesta gran majoria no ens lamentem, no podem fer-ho, seria com menysprear la seva decisió i ans al contrari, la respectem. Però no és la nostra ni la de –almenys- un 13% de la plantilla.

Quan hi ha eleccions diem sempre que “Tots hem guanyat”. En aquest cas creiem que caldria dir que “Tots hem perdut”: els treballadors els nostres drets, la direcció la possibilitat de tenir una plantilla motivada i els sindicats el respecte i les bones maneres.

En tot cas, la Secció Sindical de la CGT a la casa no hem perdut la il·lusió de continuar treballant per millorar – o mantenir – les condicions de treball de tota la plantilla. Potser hem perdut una batalla, però no la guerra contra la hipocresia sociolaboral. Aquesta història tindrà més capítols.

Salut i alegria