ENS TROBARÀS A

CGT – Entitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona –Planta 7 Edifici E, C/60 núm.19, Sector A Zona Franca, 08040 Barcelona Tel. 93 223 51 51 Ext. 2809 cgt@amb.cat

vale más una frase que mil palabras...

L'acceptació de l'opressió per part de l'oprimit acaba per ser complicitat (Víctor Hugo)

Només canviarà alguna cosa quan actuïn els mateixos oprimits (Ulrike Meinhoff)

dijous, 19 de maig del 2011

Queda inaugurado este bloc!

Vet aquí un bloc, amb c, en català!
Fa 13 anys, aniversari rodó, vàrem presentar un nou medi de comunicació a les entitats metropolitanes. Avui, us fem a ulls, que no a mans, un altre, aquest electrònic, digital o informàtic. Vaja que no és en paper. Que ens hem tornat ecològics i en temps de tuiters i feisbucs ens hem posat al dia!
Oferim un espai àgil d’informació i opinió per a i pels treballadors metropolitans, funcionaris, laborals, becaris, d’empreses externes... tots aquells que intenten d’una forma o d’altra donar servei públic als ciutadans.
Veureu que el bloc té vàries entrades a la dreta que enllacen amb DOCUMENTS LABORALS del vostre interès, comunicats de CGT INFORMA, tots els números incunables del nostre butlletí EL BROLLADOR, interessants ENLLAÇOS a d’altres webs i informació antiga classificada en diferents formats. Si us ve de gust us podeu subscriure amb l’opció corresponent – rebreu un missatge en anglès però no fa res-.
Malgrat tot, l’aparició d’aquest bloc no vol dir que ens tornem virtuals: continuem participant de la vida sindical, oferint assessorament laboral i jurídic, mantenint viu l’arxiu històric de documentació laboral, sindical i d’oposicions de l’ÀMB, preparant el proper número del Brollador en paper...
Ja ho saps, si vols fer-nos arribar qualsevol informació o et cal ajut, ens trobaràs currant en el nostre lloc de treball, en el local sindical, en el telèfon o en el correu electrònic. Tot figura al bloc.
Salut i alegria!

dissabte, 14 de maig del 2011

A POC A POC FEM EL BLOC!

Cómo debemos sentarnos frente al ordenador

25 ANYS ( o més ) de Sindicalisme a l'Administració Pública

HACE 25 AÑOS LUCHÁBAMOS COLECTIVAMENTE POR LA LIBERTAD

El 27 de Julio de 2002 hizo 25 años de la recuperación de la legalidad del sindicalismo en la Administración Pública, momento histórico en el que los trabajadores organizados, en asambleas, coordinadoras, sindicatos eran los verdaderos protagonistas de un movimiento social, que entró como aire fresco en la mayoría de rincones de la función pública en lucha por la libertad. Los responsables de los sindicatos de administración pública, a raíz del RD 1522/1977, se ponían de acuerdo, sin ordenadores, ni Internet y juntos CCOO, UGT, CNT –hoy CGT-, USO, CSUT, SU, el 27 de Julio de 1977 hacían entrega conjunta de sus estatutos en la ventanilla ubicada en la Dirección General de la Función Pública.
25 años después, parece totalmente caducado el modelo de participación sindical dominante, como también lo parece el sistema de participación ciudadana a través de partidos limitado a un voto cada 4 años. Un repaso a los planteamientos que en aquel momento histórico se defendían desde el movimiento sindical, puede llevarnos a afirmar que son del todo vigentes hoy y totalmente válidos y necesarios. El movimiento social antiglobalización reclama un giro a los gobernantes y a los banqueros. El sindicalismo no es ajeno este necesario cambio reclamado para profundizar en los mecanismos de reparto social, de participación y de democracia directa en la toma de decisiones. El lema “piensa globalmente actual localmente...” no puede servir sólo para ser utilizado por el movimiento social en las cumbres de Jefes de Estado. Sirven para el día a día en el trabajo sindical diario en nuestros centros de trabajo. El sindicalismo de participación directa y la información y consulta a los trabajadores, que defendemos como “sello de identidad de nuestra acción sindical”, las asambleas decisorias antes y después de cualquier negociación, era la única práctica sindical posible hace 25 años. Los trabajadores exigían participar en las decisiones. No era posible que los sindicatos prescindieran de su opinión ni les era fácil practicar el sectarismo y la división. Esta última equivalía a traición a los intereses colectivos y por ello, las asambleas de trabajadores ponían en su sitio a los representantes sindicales. Y así en los primeros años de sindicalismo legal se consiguió el derecho a celebrar asambleas, unas elecciones sindicales directas a órganos de negociación, organismo por organismo. Había negociación real porque había presión colectiva. No existían las horas sindicales y los compañeros elegidos para la función de representante, veían como sus compañeros les hacían el trabajo. No había cuotas sindicales y se recogía dinero en los centros para financiar viajes y publicaciones.
A los pocos años, con la relajación social, también llegó la relajación colectiva de control y participación y los métodos y derechos, más democráticos que los actuales, fueron cayendo uno a uno hasta la realidad de hoy. La Ley 9/1987 de Órganos de Representación fue el resultado del gran pacto social por el que se puso fin a la experiencia participativa y directa de los trabajadores. En la Administración Pública, el marco real de participación de los sindicatos se ha rebajado a poco más que “a ser informados y ser oídos” tras la decisión unilateral de la Administración. Con aquella Ley con sólo 10 años de vida de los sindicatos, quedaba enterrada la transición democrática en la Administración.
En la actualidad, el sindicalismo está totalmente desprestigiado. No es necesario recordar, como hace el Gobierno, de la existencia de decenas de miles de liberados sindicales y de los miles de millones de pesetas anuales de subvención a determinados sindicatos por distintas vías. El desprestigio principal lo han cosechado a pulso esos propios sindicatos por su práctica diaria: negociando a espaldas de los trabajadores(no informan ni consultan ni antes ni después de cada negociación), practicando un sectarismo extremo (cada sindicato defiende lo suyo) y dando servicios sindicales y extra sindicales exclusivamente a sus afiliados o clientes (hecho que culmina en un penoso clientelismo).
Compañer@, en este 25 aniversario de la democracia directa y participativa, date una oportunidad, sin la participación activa de la mayoría, sin tú participación, no conseguiremos cambiar esta penosa realidad. Comprométete, organízate y luchemos colectivamente por unas mejores condiciones de trabajo y de vida.
Federació CGT-CAT Catalunya. No hay derecho nº 321, novembre 2002
                                                                                    

PLANS DE PENSIONS

PLA DE PENSIONS


Davant del desig de la Direcció de posar en marxa i a corre-cuita un Pla de ensions abans d’enllestir altres temes pendents -augment 2001, funcionarització, Relació llocs treball, formació...- i com sigui que en el seu moment ja vàrem manifestar que no ens agradaven els Plans de Pensions -Brollador nº7, maig 2000- volem fer pública l’opinió de la nostra Secció al respecte.

El tema està de moda. La setmana passada El Periódico va dedicar molt d’espai a comentar una notícia amb relació amb els plans de pensions. L’OCDE havia recomanat al govern espanyol que “retallés les pensions públiques, ja què aquestes són massa generoses, i que instaurés l’obligatorietat de que tots els treballadors tinguessin un pla de pensions.”

El diari denunciava que aquestes recomanacions no procedien de cap estudi efectuat al respecte, sinó de la inspiració directa del Sr. Rodrigo Rato. Per tal de contradir la primera recomanació, El Periódico aportava una dada que desmentia la generositat de les pensions espanyoles: Espanya és penúltima en el ránking europeu de despesa en pensions en relació al seu PIB. A més, però, l’article aportava dades sobre els plans de pensions espanyols:

La mitjana de rendibilitat financera de tots els plans de pensions espanyols els darrers 12 anys ha estat del 9% (en total els 12 anys, no anualment!), i l’any 2000 la rendibilitat financera, sempre mitjana, dels plans de pensions espanyols va ser negativa: –2% .

El cert és que hi ha aspectes que tot plegat no veiem gens clars:
1- Es diu que la rendibilitat fiscal és tan avantatjosa que la financera importa ben poc. Això és veritat ara, però qui s’atreveix a dir que les deduccions fiscals continuaran si tothom es fa un pla de pensions?
2- Es diu que el sistema públic de pensions farà aigües d’aquí a uns anys i la complementació de la pensió serà indispensable. Això està per veure. Hores d’ara la cobertura de les pensions públiques es cada dia més penosa. Algú s’atreveix a assegurar que no es retallaran més en funció dels diners que tinguem en un pla de pensions privat?.
  1. Es diu que el pla de pensions podrà amagar els futurs augments, sense que es deixi de complir la Llei de Pressupostos que obliga a unes xifres concretes. Ens oblidem ja de la reivindicació d’augments salarials d’acord amb l’IPC? El cert és que el salari diferit ajuda a controlar la inflació perquè els treballadors tenen menys diners per gastar!. Els augments que no s’arriben a veure perquè van a parar a un pla de pensions són considerats a tots els efectes augments; la conseqüència és que la pèrdua de poder adquisitiu es fa perpètua amb la pastanaga de la jubilació.
  2. Es diu que el manteniment del poder adquisitiu de les imposicions a un Pla de Pensions està garantit si aquestes imposicions s’actualitzen amb l’IPC.
Això és fals: les comissions esmentades, i la baixa (o negativa) rendibilitat financera, fan que aquesta garantia de poder adquisitiu (i és un objectiu ben trist) no existeixi.

Apliquem-nos directament al nostre cas: el treballador mitjà de la casa (42 anys), si té la sort de jubilar-se al 65 anys i la sort de poder mantenir el poder adquisitiu de les imposicions efectuades al pla de pensions, rebrà (com a sou diferit, com a aportació de la casa) quan es jubili l’equivalent a 920.000 pta. d’ara (23x40.000). Quan descompti la part d’Hisenda, el negoci no serà pas brillant. Sí que serà un negoci pels bancs, entitats financeres o qui gestioni els diners del pla que no deixaran de cobrar les seves comissions.

Des de la C.G.T. sempre hem cregut en el sistema públic de pensions. Pensem que l’amenaça més gran que té és la cobdícia de la banca, recolzada des dels mateixos foros internacionals que recolzen totes les polítiques neoliberals que condemnen a la pobresa a gran part de la població mundial. Resulta comprensible els servilisme a aquests objectius que fa el govern del PP.
Ara, a l’Àrea, es tracta d’entrar en aquest joc, com si fos un símptoma de modernitat, en compliment d’uns acords que nosaltres vam signar perquè va ser un ‘tot o res’, perquè trencava una dinàmica dels últims 8 anys en que l’augment -o congelació- era d’acord amb els Pressupostos Generals de l’Estat i perquè en aquest tot s’incloïa un augment lineal, petit però lineal. Així ho vàrem manifestar públicament. Mai hem dit que estiguessim d’acord amb un Pla de Pensions. Som conscients que la majoria de la gent s’estimaria molt més rebre els diners del pla de pensions dins del seu sou. Heu de saber que aquesta possibilitat l’hem plantejada dins del Comitè més d’una vegada, sense que els nostres plantejaments hagin prosperat. Respectem les majories democràtiques.
Inscriure’s o perdre els diners i que se’ls quedi la casa? Hem volgut introduir el dubte de si realment perdem diners. Potser se’ls quedarà la casa, ja veurem si per augments pels directius, però no haurem donat més a qui més té (els bancs) i no haurem dit amén a la política de destrucció del sistema públic de pensions de la Seguretat Social i especialment, no haurem obert la possibilitat d’augments salarials diferits.
Des del respecte a les decisions de cadascú respecte del tema,
CGT ES MANIFESTA PÚBLICAMENT EN CONTRA DEL PLA DE PENSIONS i en conseqüència retirem el nostre representant de l’anomenada Comissió Pla de Pensions. No ens interessa el tema. No ens “apuntem”.
SECCIÓ SINDICAL ENTITATS METROPOLITANES JUNY 2001


Història del remero

EL REMERO ES UN INCOMPETENTE

Cuentan las crónicas que en el año 94, se celebró una competición de remo entre dos equipos, uno compuesto por trabajadores de una empresa española y el otro por sus colegas de una entidad similar japonesa.
Se dió la salida y los remeros japoneses se empezaron a destacar desde el primer momento. Llegaron a la meta y el equipo español lo hizo con una hora de retraso sobre el equipo nipón.
De vuelta a casa, la Dirección se reunió para analizar las causas de tan bochornosa actuación y llegaron a la siguiente conclusión: se ha podido detectar que en el equipo japonés había un jefe de Equipo y diez remeros, mientras que en el español, había un remero y diez jefes de Servicio, por lo que el año próximo se tomarían las medidas adecuadas.
En el año 95 se dió de nuevo la salida y nuevamente el equipo japonés se empieza a destacar desde la primera remada. El equipo español llegó esta vez con dos horas de retraso sobre el nipón. La Dirección se volvió a reunir después del sonado rapapolvo de Gerencia para estudiar las causas y vieron que ese año el equipo japonés se compuso nuevamente de diez remeros y un jefe de Equipo, mientras que el español, tras las eficaces medidas
adoptadas el año anterior, se compuso de un Jefe de Servicio, dos Asesores de Gerencia, siete Jefes de Sección y un remero. Por lo que, tras un minucioso análisis se llega a la siguiente conclusión: EL REMERO ES UN INCOMPETENTE.
En el año 96, como no podía ser diferente, el equipo japonés se escapó nada más darse la salida. La barca que ese año se había encargado al Departamento de Nuevas Tecnologías, llegó con cuatro horas de retraso.
Tras la regata y a fin de evaluar los resultados, se celebró una reunión de Alto Nivel en la tercera planta del edificio con la asistencia del Consejero Delegado y todo el equipo de Gerencia, llegándose a la siguiente conclusión: este año el equipo nipón optó una vez más por una tripulación tradicional formada por un jefe de Equipo y diez remeros. El español, tras una auditoría externa y el asesoramiento especial del Departamento de Planificación, optó por una formación más vanguardista y se compuso de un
jefe de División, tres jefes de Sección con Plus de Productividad, dos auditores de Arthur Andersen, cuatro Vigilantes Jurados que no le quitaban el ojo a un único remero al que habían amonestado y castigado, quitándole todos los Pluses e Incentivos por el fracaso del año anterior.
Tras varias horas de reunión, se acordó que en la Regata del 97, el remero sería de una Contrata Externa, toda vez que a partir de la vigesimo-quinta milla marina, se ha venido observando cierta dejadez en el remero de la plantilla, que roza el pasotismo en la línea de meta.

Historia de la Corporación Metropolitana

Corporación Metropolitana de Barcelona
Un ejemplo mal ejecutado de provocación lo llevó a cabo el Partit dels Socialistes de Catalunya en relación a la temática de la Corporación Metropolitana de Barcelona. Ésta era una entidad que surgía de la federación de ayuntamientos socialistas y suponía un contrapoder al gobierno autonómico (en poder de los conservadores nacionalistas de Convergència i Unió).
Dicha entidad funcinaba muy bien en cuanto coordinaba servicios municipales y, obviamente, sus resultados eran una fuente de votos para los socialistas. Pues bien, por si ya de por sí el recelo que despertaba en el partido conservador no fuera suficiente, a algún genio se le ocurrió la brillante idea de hacerla “oficial” y dotarla de una bandera.
¿Se imaginan la provocación que es que a un partido que durante años pretende tener la representación exclusiva de lo catalán le planten una segunda bandera el grupo de la oposición? Por añadidura, el gobierno conservador nacionalista disponía de mayoría absoluta y podía proceder a disolver la Corporación Metropolitana de Barcelona con la promulgación de leyes adecuadas.
Mauri y Uría consideran que éste fue el mayor descalabro de la vida política de Maragall y narran en un extenso capítulo el episodio que se inicia con la provocación de la bandera. Recomendamos la lectura para no perderse detalles de dicho episocio, pero para hacerse una primera idea, los siguientes párrafos son ilustrativos:
La desaparición de la Corporación Metropolitana había quedado sellada tres años atrás. Un suceso, ocurrido el 2 de junio de 1984, iba a marcar definitivamente los acontecimientos futuros. Lo que parecía una nimiedad fue, para el presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, la señal inequívoca de que el impulso político que Maragall había decidido dar a la CMB había traspasado definitivamente el umbral de lo admisible. Alguien se había sacado de la manga una bandera metropolitana.
-Ya puedes guardar esa cosa en un cajón y no volverla a sacar jamás, no quiero verla otra vez- tronó Mercè Sala, recién nombrada vicepresidenta ejecutiva de la Corporación, cuando el exconcejal Rafael Pradas, asesor de comunicación de Maragall en la CMB, le mostró el proyecto de bandera: una enseña con el escudo de la institución sobre fondo azul(...)
Jordi Pujol no llegó a ver la bandera, pero su existencia sí llegó a sus oídos. Y eso fue suficiente. «Cataluña sólo tiene una bandera", diría poco después. La polémica enseña no pudo tener una vida más corta: tras aquel día, desapareció como por ensalmo, no quedó ni rastro. Pero los nacionalistas se encargaron de que quedara bien grabada en el imaginario colectivo. Y no sólo la bandera, sino también un supuesto himno metropolitano que nunca negó a existir. Puestos a buscar un pretexto, Pujol no podía haber encontrado otro mejor(...)
Embebido en su propia euforia, Maragall no supo ver a tiempo el peligro. No intuyó que Jordi Pujol estaba dispuesto a utilizar la mayoría absoluta que -él sí- había conseguido en las elecciones autonómicas de abril de 1984 para cortarle las alas de raíz. Ni calibró, tampoco, hasta qué punto estaba solo en esa batalla. Los demás alcaldes metropolitanos, como el tiempo se encargaría de demostrar, eran en general tibios cuando no hostiles a la CMB. Y la misma dirección del PSC observaba con cierto recelo la impronta que Maragall se empecinaba en darle a la institución.” (Mauri & Uría:131, 132, 137


título : La gota malaia: una biografia de pasqual maragallautor : mauri, luis uria, lluis


De hecho, siempre ha estado latente, desde la disolución en el verano de 1987 de la Corporación Metropolitana de Barcelona. Este organismo había nacido en 1974, o sea en tiempo de dictadura, pero había sido adaptado al tiempo democrático. Desde la Generalitat se desconfiaba de él por el protagonismo que adquiría su presidente, Pasqual Maragall, a la sazón alcalde de Barcelona, que inauguraba parques y equipamientos en poblaciones del entorno como si fuera un contrapoder de la presidencia de la Generalitat, ocupada por Jordi Pujol. Cuando un día el responsable de comunicación de la Corporación me comunicó que habían elaborado una bandera y un himno, le respondí que sus días estaban contados. Y así fue. El PSC y el PSUC de entonces juraron que la resucitarían en cuando pudiesen

ELECCIONS SINDICALS 2007


El día después”

Tots hem guanyat! ( com sempre...)

Un cop finalitzats tots els processos d’Eleccions Sindicals de les Entitats Metropolitanes a Zona Franca, des de la nostra Secció Sindical, us fem una primera valoració i us oferim els resultats.

  1. Hem guanyat tots els treballadors/es metropolitans pel fet mateix de la celebració de les Eleccions pel que suposa d’exercici d’un dels drets fonamentals i per l’ús de la llibertat sindical que la llei ens reconeix a tots. Valorem com a molt positiu l’índex mig de participació superior al 70% i esperem que aquesta alta participació no sigui només electoral i que suposi una major implicació col·lectiva en tot allò que ens afecta laboralment.

  1. Ha guanyat la Direcció Institucional perquè ara té de nou uns interlocutors de diferents opcions sindicals ben recolzats pel personal.

  1. Han guanyat CCOO i UGT, doncs han tret tots dos representació i és per això que els felicitem públicament.

  1. Nosaltres també hem guanyat, clar: augmentem en número de Delegats i ara tenim una digna representació del 36% del total. Hem estat el sindicat que ha tret més Delegats a la MMAMB, obtenim per primera vegada representació a l’EMT i mantenim la que teníem a l’EMSHTR. La il·lusió i l’experiència d’aquests anys ens consolida com a força sindical a la casa: Ja no som nouvinguts i continuarem fent un sindicalisme basat en la informació, l’aportació de propostes, la denúncia de les injustícies, la solidaritat i la mobilització. I ho farem a les taules de negociació, en els òrgans de representació que s’estableixin o allà on calgui, sempre defensant responsablement els drets de tots el personal.

Agraïm el suport rebut per la gent que ha confiat en nosaltres i us convidem a participar aportant des d’ara propostes i idees, continuant sent una opció oberta i participativa.

Salut!

Maig 2007

Secció Sindical Entitats Metropolitanes

ELECCIONS SINDICALS 03 Entitats Metropolitanes (Zona Franca)


2007
2003
CC.OO
8 (-1)
9
C.G.T
8 (+1)
7
U.G.T.
6 (-6)
12
TOTAL Delegats/es A.M.B.
22
28

                 
                                                                  %Part.    C.G.T        CCOO      U.G.T.
MMAMB
Funcionaris
70,7
3
2
2

Laborals
58
2
0
1
EMSHTR
Funcionaris
89,8
2
2
1

Laborals
50
np
1
0
EMT
Funcionaris
78,8
1
3
1
IMPSOL
Laborals
80
np
np
1
TOTAL
global
72,8
8
8
6

np: no presentat


Els vostres Delegats /des:

Salva Clarasó ext. 2307 Antonio Tortajada ext. 2004
J. Miquel Espinosa ext. 2238 Julio López ext. 2180
Margarita Royo ext. 2024 Diego Rojas ext. 2761
Juan José Ortega ext. 2004 Manel Marqués ext. 2772

ELECCIONS SINDICALS 2003




El día después”

Tots hem guanyat! ( com sempre...)

Un cop finalitzat el procés d’Eleccions Sindicals de tot el personal de les Entitats Metropolitanes a Zona Franca, des de la Junta de la nostra Secció Sindical, us fem una primera valoració provisional i us oferim els resultats.

1er: Hem guanyat tots els treballadors/es metropolitans pel fet mateix de la celebració de les Eleccions pel que suposa d’exercici d’un dels drets fonamentals i per l’ús de la llibertat sindical que la llei ens reconeix a tots. Valorem com a molt positiu l’índex mig de participació del 87,2%, molt més alt que fa quatre anys –71,7%- i esperem que aquest augment de participació no sigui només electoral i que suposi una major implicació col·lectiva en tot allò que ens afecta laboralment.

2on: Ha guanyat la Direcció Institucional perquè ara té de nou uns interlocutors de diferents opcions sindicals ben recolzats pel personal.

3er: Han guanyat UGT i CCOO, doncs han tret tots dos representació i és per això que els felicitem públicament.

4art: Nosaltres també hem guanyat, clar, doncs malgrat la complexitat del procés electoral, continuem tenim una molt digna representació del 25% del total dels Delegats/des. Ens consolidem com a força sindical a la casa després de quatre anys de treball sindical intens. Hem presentat més candidats i a més Entitats. Ja no som nouvinguts, tenim experiència i mantenim la il·lusió.
Agraïm molt el suport rebut per la gent que ha confiat en nosaltres i us convidem a participar aportant des d’ara propostes i idees, continuant sent una opció oberta i participativa.

Salut!

Maig 2003

Secció Sindical Entitats Metropolitanes

ELECCIONS SINDICALS 03 Entitats Metropolitanes (Zona Franca)


2003
U.G.T.
12
CC.OO.
9
C.G.T.
7
TOTAL Delegats/es A.M.B.
28




                                                              %Part.        U.G.T      CCOO   C.G.T.
MMAMB
Funcionaris
79,2
2
2
1

Laborals Tèc.
65,2
6
np
2

Laborals Esp.
89,5
0
0
1
EMSHTR
Funcionaris
80,0
2
1
np

Laborals Tèc.
89,1
np
2
2

Laborals Esp.
100
np
np
1
EMT
Funcionaris
100
1
2
0

Laborals
90,9
0
1
np
IMPSOL
Laborals
100
1
np
np
IMET
Laborals
78,6
np
1
np
TOTAL

87,2
12
9
7

np: no presentat

ELECCIONS SINDICALS 1999

“El día después”

Tots hem guanyat!


Un cop finalitzats tots els processos d’Eleccions Sindicals a les Entitats Metropolitanes, des de la Junta de la nostra Secció Sindical, us fem una primera valoració provisional -pendent de l’Assemblea de la Secció- i us oferim els resultats finals.

1er: Hem guanyat tots els treballadors/es metropolitans pel fet mateix de la celebració de les Eleccions pel que suposa d’exercici d’un dels drets fonamentals i per l’ús de la  llibertat sindical que la llei ens reconeix a tots. Valorem com a positiu l’index de participació mig de més del 72%, tot i que va estar força desigual -a l’IMET no es va constituir Mesa Electoral!-.

2on: Ha guanyat la Direcció Institucional perquè ara té de nou uns interlocutors ben recolzats pel personal i amb il·lusió per oferir-los noves propostes que permetin millorar les relacions laborals a la casa.

3er: Han guanyat la Candidatura d’Unitat -la més votada-, CCOO, UGT i el GTI, doncs han tret tots representació amb una alta rendibilitat en la relació vot/ campanya electoral - programes.

4art: Nosaltres també hem guanyat, clar, doncs passem de no tenir representació a tenir 8 Delegats/es (23’5%) amb una Secció Sindical de menys d’un any d’existència i amb la il·lusió i la coherència intactes. Agraïm molt el suport rebut per la gent que ha confiat en nosaltres i els convidem a participar en el nostre projecte aportant des d’ara propostes i idees, sol·licitant informació, fent en resum que la nostra sigui una opció oberta i participativa, tot i treballant en el Comitè Unitari.


Els vostres Delegats i Delegades:
Carme Bonet  ext. 2016   Pedro Banderas   ext. 2007
Rafael Garzón ext. 2340  Margarita Royo    ext. 2016
J. Miquel Espinosa ext.2531  Diego Rojas   ext. 2761
Manel Pahissa ext. 2661  Manel Marqués    ext. 2763

    Secció Sindical Entitats Metropolitanes

ELECCIONS SINDICALS 99 Entitats Metropolitanes


1999
1995
Candidatura d’Unitat
10
-
C.G.T.
8
-
CC.OO.
6
16
U.G.T.
6
19
G.T.I.
1
-
Coalició Collserola (CCOO-UGT)
2
-
Independent
1
4
TOTAL
34
39

                                                     %Part.    C. Un.   C.G.T.   CC.OO.  U.G.T.  G.T.I.  Coalició   Independ.
MMAMB
Funcionaris
61,7

5
2
np
np
np
np
np


Laborals Tèc.
69,9    

5
2
np
np
np
np
np


Laborals Esp.
93,1    

np
1
-
np
1
np
np

EMSHTR
Funcionaris
75,0    

np
1
1
1
np
np
np


Laborals
82,2    

np
2
1
np
np
np
np

EMT
Funcionaris
58,5    

np
np
2
np
np
np
np


Laborals
80,0    

np
np
1
np
np
np
np

IMPSOL
Laborals
94,4    

np
np
1
2
np
np
np

PMP Collser.
Laborals Tèc.
68,8    

np
np
np
np
np
2
np


Laborals Esp.
68,8    

np
np
np
3
np
np
np

CCB
Laborals
      -    

np
np
np
np
np
np
1

IMET
Laborals
0,00    

-
-
-
-
-
-
-

TOTAL

71,7    

10
8
6
6
1
2
1
34

np: no presentat