PLANS DE PENSIONS

PLA DE PENSIONS

Davant del desig de la Direcció de posar en marxa i a corre-cuita un Pla de ensions abans d’enllestir altres temes pendents -augment 2001, funcionarització, Relació llocs treball, formació...- i com sigui que en el seu moment ja vàrem manifestar que no ens agradaven els Plans de Pensions -Brollador nº7, maig 2000- volem fer pública l’opinió de la nostra Secció al respecte.

El tema està de moda. La setmana passada El Periódico va dedicar molt d’espai a comentar una notícia amb relació amb els plans de pensions. L’OCDE havia recomanat al govern espanyol que “retallés les pensions públiques, ja què aquestes són massa generoses, i que instaurés l’obligatorietat de que tots els treballadors tinguessin un pla de pensions.”

El diari denunciava que aquestes recomanacions no procedien de cap estudi efectuat al respecte, sinó de la inspiració directa del Sr. Rodrigo Rato. Per tal de contradir la primera recomanació, El Periódico aportava una dada que desmentia la generositat de les pensions espanyoles: Espanya és penúltima en el ránking europeu de despesa en pensions en relació al seu PIB. A més, però, l’article aportava dades sobre els plans de pensions espanyols:

La mitjana de rendibilitat financera de tots els plans de pensions espanyols els darrers 12 anys ha estat del 9% (en total els 12 anys, no anualment!), i l’any 2000 la rendibilitat financera, sempre mitjana, dels plans de pensions espanyols va ser negativa: –2% .

El cert és que hi ha aspectes que tot plegat no veiem gens clars:

1- Es diu que la rendibilitat fiscal és tan avantatjosa que la financera importa ben poc. Això és veritat ara, però qui s’atreveix a dir que les deduccions fiscals continuaran si tothom es fa un pla de pensions?

2- Es diu que el sistema públic de pensions farà aigües d’aquí a uns anys i la complementació de la pensió serà indispensable. Això està per veure. Hores d’ara la cobertura de les pensions públiques es cada dia més penosa. Algú s’atreveix a assegurar que no es retallaran més en funció dels diners que tinguem en un pla de pensions privat?.

3. Es diu que el pla de pensions podrà amagar els futurs augments, sense que es deixi de complir la Llei de Pressupostos que obliga a unes xifres concretes. Ens oblidem ja de la reivindicació d’augments salarials d’acord amb l’IPC? El cert és que el salari diferit ajuda a controlar la inflació perquè els treballadors tenen menys diners per gastar!. Els augments que no s’arriben a veure perquè van a parar a un pla de pensions són considerats a tots els efectes augments; la conseqüència és que la pèrdua de poder adquisitiu es fa perpètua amb la pastanaga de la jubilació.
4. Es diu que el manteniment del poder adquisitiu de les imposicions a un Pla de Pensions està garantit si aquestes imposicions s’actualitzen amb l’IPC.

Això és fals: les comissions esmentades, i la baixa (o negativa) rendibilitat financera, fan que aquesta garantia de poder adquisitiu (i és un objectiu ben trist) no existeixi.

Apliquem-nos directament al nostre cas: el treballador mitjà de la casa (42 anys), si té la sort de jubilar-se al 65 anys i la sort de poder mantenir el poder adquisitiu de les imposicions efectuades al pla de pensions, rebrà (com a sou diferit, com a aportació de la casa) quan es jubili l’equivalent a 920.000 pta. d’ara (23x40.000). Quan descompti la part d’Hisenda, el negoci no serà pas brillant. Sí que serà un negoci pels bancs, entitats financeres o qui gestioni els diners del pla que no deixaran de cobrar les seves comissions.

Des de la C.G.T. sempre hem cregut en el sistema públic de pensions. Pensem que l’amenaça més gran que té és la cobdícia de la banca, recolzada des dels mateixos foros internacionals que recolzen totes les polítiques neoliberals que condemnen a la pobresa a gran part de la població mundial. Resulta comprensible els servilisme a aquests objectius que fa el govern del PP.

Ara, a l’Àrea, es tracta d’entrar en aquest joc, com si fos un símptoma de modernitat, en compliment d’uns acords que nosaltres vam signar perquè va ser un ‘tot o res’, perquè trencava una dinàmica dels últims 8 anys en que l’augment -o congelació- era d’acord amb els Pressupostos Generals de l’Estat i perquè en aquest tot s’incloïa un augment lineal, petit però lineal. Així ho vàrem manifestar públicament. Mai hem dit que estiguessim d’acord amb un Pla de Pensions. Som conscients que la majoria de la gent s’estimaria molt més rebre els diners del pla de pensions dins del seu sou. Heu de saber que aquesta possibilitat l’hem plantejada dins del Comitè més d’una vegada, sense que els nostres plantejaments hagin prosperat. Respectem les majories democràtiques.

Inscriure’s o perdre els diners i que se’ls quedi la casa? Hem volgut introduir el dubte de si realment perdem diners. Potser se’ls quedarà la casa, ja veurem si per augments pels directius, però no haurem donat més a qui més té (els bancs) i no haurem dit amén a la política de destrucció del sistema públic de pensions de la Seguretat Social i especialment, no haurem obert la possibilitat d’augments salarials diferits.

Des del respecte a les decisions de cadascú respecte del tema,

CGT ES MANIFESTA PÚBLICAMENT EN CONTRA DEL PLA DE PENSIONS i en conseqüència retirem el nostre representant de l’anomenada Comissió Pla de Pensions. No ens interessa el tema. No ens “apuntem”.

SECCIÓ SINDICAL ENTITATS METROPOLITANES JUNY 2001