Les seves crisis ens emmalalteixen encara més:
no t’empassis
el que sigui al teu lloc de treball !
La declaració dels Drets Universals
de Nacions Unides de 1948 proclama el dret a la vida, al treball, a la salut i a un
habitatge digne com drets fonamentals i inalienables de tots els éssers
humans. Aquesta igualtat, proclamada també constitucionalment, en realitat no
existeix i les desigualtats es converteixen en norma en aquests temps d’estafa
social, denominada pels poderosos “crisi econòmica” o “recessió”. Per a la
majoria de la població, tots aquest suposats drets no són altra cosa que
paraules.
La sortida a la “crisi econòmica”
s’està fent sobre dues potes fonamentals: una major precarització de les
condicions d’ocupació i un empitjorament de les condicions de vida de la classe
treballadora, tot desproveint-la de serveis públics essencials per a una bona
salut.
Una treballadora precària -la
temporalitat del seu contracte és una característica- és més vulnerable perquè
ocupa amb major freqüència un lloc de treball amb pitjors condicions i es veu
impel·lida a “empassar-se el que sigui”. La seva capacitat per exercir el dret
de protecció a la salut es veu disminuïda, quan no anul·lada, per la fràgil
seguretat jurídica del seu contracte i l’absoluta llibertat de l’empresari per desprendre’s
d’ella. Això no només disciplina a la treballadora, sinó que li crea una
consciència que li fa treballar en qualsevol condició i que fa augmentar
l’accidentabilitat, la sinistralitat i les agressions a la salut mental.
Els col·lectius més joves es veuen
immersos en la perplexitat d’un “sense futur i sense diners”. Les conseqüències
són dissociacions, agressivitat, ansietat, depressions… En el cas de les treballadores
de més edat la possibilitat de perdre l’ocupació i la certesa de no tornar a
ingressar al mercat de treball, amb el conseqüent descens a les seves cotitzacions
i, per tant, a la pensió també fan aparèixer les mateixes malalties.
La desigualtat de tracte ha crescut
dramàticament a l’Estat Espanyol amb les polítiques “anti-crisi” dels governs i
els poderosos. Les persones assalariades, excloses, pensionistes, joves,
dones…, som cada vegada més pobres i les persones riques i poderoses, no han
notat “les seves crisis” i han traslladat a la majoria de la població una
pitjor salut laboral, social i mental.
Una
bona salut és acabar amb aquest sistema, el Capitalisme. Ens hi va la Vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada