CRÒNICA ESPERADA I JA ANUNCIADA D'UNA REUNIÓ DESESPERANT

No tenim constància que els nostres companys dels altres sindicats presents a la casa us hagin informat de la reunió de la Comissió Negociadora (i que poc té a veure amb negociacions) que va tenir lloc el passat dimecres 23 d’octubre. Ens preguntem per les raons del seu “destrempament” en la tasca d’informació que amb tant d’entusiasme havien exercit a les darreres reunions.

No pot ser una causa que aquesta fos una reunió “menor”.  De fet, totes les esperances que van transmetre després de la reunió de maig s’havien de materialitzar ara. No ha estat així i la síntesi de la reunió la va fer el Director de Serveis Generals a l’inici d’aquesta amb la frase “sense que serveixi de precedent, he de donar la raó a la CGT”. Es referia, ja ho sabeu, al resum anticipat de la reunió que vam fer al nostre bloc (ni un duro, ni ara ni al 2014). Tenien tant present el nostre vaticini (físicament a les mans del coordinador de RR.HH.) que van proposar -en broma, suposem- no aixecar acta de la reunió perquè ja l’havíem fet nosaltres...

Com no podia ser d’una altra manera, qualsevol rescabalament econòmic de tot el que hem perdut, incrementava la massa salarial i no era possible legalment. Tot era “no” i agafar-se al famós decret com s’agafa el PP a la Constitució per negar els drets més evidents.  Tenim una Direcció que és ferma defensora de la legalitat vigent, malgrat aquesta sigui evidentment injusta i tot el seu entorn -entitats locals- hagi adoptat les mesures necessàries per no maltractar als seus treballadors/es, ciutadans en definitiva, a cops de decret.

Després de la piconadora, també va arribar el moment en que la casa es posà medalles i, tal com vèiem a la nostra bola de vidre, “arreglava molt mínimament allò que ells i només ells havien espatllat”. Així, ens “donen” 3 h. per assistir a l’enterrament d’un company/a o jubilat/da  de l’ÀMB, ens “deixaran” treballar el divendres fins les 18:00 h. i  ens “donaran” 3 dies per hospitalització d’un familiar, encara que només estigui 1 ingressat. També van recordar que la part fixa del Fons Social la cobrarem repartida mes a mes a partir de l’any vinent.

Dins el mateix apartat de medalles per la Direcció (recordeu: estan pensant en vosaltres...), hi havia les mesures en que es van estirar una mica, amb cost econòmic, com per recordar-nos que, quan volen, ho fan. Llàstima que tinguin la voluntat més escassa que la vergonya alguns polítics... Aquí  ens vam presentar a bombo i plateret la nova assegurança de vida que haurà de sortir d’un concurs en marxa, amb majors cobertures de les quals sereu informats per la casa quan sigui efectiva. També ens faran una revisió oftalmològica exhaustiva cada dos anys i s’ampliaran els conceptes pels quals podrem cobrar els 1.200 € anuals de l’art. 25.2 del nostre Conveni, incloent ulleres si ho prescriu la revisió acabada d’esmentar. Els detalls no us els expliquem perquè la casa es va reservar el comodí dels serrells, on habitualment s’escola l’arbitrarietat o directament la no aplicació mentre no es resolen.

Mentrestant, estem a una setmaneta de que els nostres benvolguts polítics aprovin inicialment el pressupost pel 2014, que inclourà, com sempre, una substanciosa subvenció als partits polítics. Amb aquests diners n’hi hauria prou per a què cada una de les treballadores i treballadors d’aquesta casa cobrés una pagueta similar a la que han cobrat a l’Ajuntament de Barcelona.

També inclourà l’habitual aportació a les Federacions dels altres sindicats presents a la casa, cada una de les quals serviria per pagar la generosa revisió oftalmològica bianual que ens regalaran. La nostra característica malfiança ens porta a pensar que potser els nostres companys callen la seva immensa decepció amb la casa fins que s’hagi aprovat el pressupost...

RESUM DE LA PROPERA REUNIÓ DE NEGOCIACIÓ

Hem decidit encetar la cursa dels sindicats de la casa per informar-vos de les negociacions amb la direcció. Partim amb tant d’avantatge que us informem abans de la reunió de 23 d’octubre. Era tot un estrés posar el que ens havien dit ràpidament en un text i mirar que fóssim els primers, que si no ho érem la cosa perdia interès... Ara segur que guanyem!

Trobeu, potser, que la nostra crònica no es pot cenyir a la realitat només per ser anterior als fets? Ja ens agradaria donar-vos la raó, i de fet ho farem si la teniu i no encertem en explicar-vos el que sortirà de la reunió.

Ja us ho hem dit vàries vegades: nosaltres pensem que aquestes reunions no tenen res de negociació, que la direcció aboca en elles allò que se li ha acudit per tenir-nos entretinguts. Nosaltres en demanem, però ells fan com si sentissin ploure i esmercen el 90% de les reunions en explicar-nos sopars de duro. A la darrera –abans de l’estiu- ens van dir que volien “compensar-nos” d’alguna manera que fos legal i que li anaven donant voltes al cap – per nosaltres, amb idees del professor Franz de Copenhague-. Més enllà de la nostra informació, ells es van cuidar que el concepte “la Direcció està pensant en vosaltres” s’escampés. Si us ho creieu, vosaltres mateixos. Nosaltres sabem que algú es posa medalles fent evident que l’ÀMB ha estat l’entitat local del seu àmbit que ha aplicat amb més cruesa i acarnissament  el famós decret del PP. Aquí la massa salarial no es pot incrementar el més mínim i a l’ajuntament de Barcelona (qui rep molta més atenció per part dels qui fiscalitzen el compliment del decret) les treballadores i treballadors ja han rebut una paga més. Per no parlar de permisos i horaris, on ens han tret més drets dels que se’ls podrien acudir mai al “Mariano team”, ni per suposat se’ls ha acudit a cap dels consistoris de l’ÀMB.

Era necessària aquesta introducció per entendre la nostre “crònica d’una reunió anunciada”: no veurem ni un duro, ni ara ni al 2014. Potser –això sembla que va depenent d’humors particulars- ens faran el gran favor d’arreglar-nos molt mínimament el que ens han espatllat ells i només ells. Si se’ls acut una manera de “compensar-nos” (no us molesteu a pensar maneres vosaltres, totes no seran legals ni possibles) serà amb fórmules que acabaran premiant més a uns que a uns altres i mai, però mai, amb el que necessitem després de tantes retallades i hipercongelacions.

 

Penseu en els divendres de negre i per on se’ls van passar. Penseu en totes les notes que ni s’han dignat contestar. I ara sigueu positius i penseu que estaven ocupats “pensant en nosaltres”.

Salut i peles - no posem euros perquè com que anem tant cap enrere...

INFORMACIÓ TRANQUIL·LA I ESBIAIXADA DE LA CGT

Ja fa quasi un mes que vam tenir una reunió inqualificable (van deixar molt clar que no era de negociació ni de res i no es va aixecar acta) amb la casa. No us vam informar llavors perquè considerem que no cal córrer per no dir res. Ens van exposar idees que tenien -imaginatives, però gens desenvolupades- per pagar-nos alguna cosa més i complir amb les lleis. No hi havia res decidit i en qualsevol cas seria per l'any vinent. Quan tornin a respirar (van a poc a poc i ens tenen entretinguts) i concretin alguna cosa, ja us ho direm.

La petita part de la reunió en la que van escoltar les reivindicacions d'UGT i CCOO va ser un diàleg de sords: molt amablement i lacònicament es van “donar per assabentats”. CGT no va aprofitar la jugada per reivindicar res: ja saben el que volem i ho tenen per escrit i per registre.

També tindran per escrit i per registre la nostra idea del que és intentar recuperar alguna cosa en l'actual context: fer una nova valoració de llocs de treball (V.L.T.) amb els necessaris retocs de la graella per a llimar desigualtats. I no estem parlant de les valoracions parcials individuals que de tant en tant premien a alguns escollits. Es podria aprofitar aquest procés per a encabir solucions no fetes servir abans per incentivar la jubilació i, sobretot, salvaria la greu amenaça que ara mateix plana sobre l'administració local: els límits salarials per llei per a cada grup i nivell i pel conjunt dels conceptes.

Nosaltres no estem tancats a cap solució; és més, valorem positivament l'esforç d'imaginació que puguin fer, però veiem clarament que una nova V.L.T. podria resoldre-ho tot legalment. Repetim: nosaltres no estem tancats, però ja fa temps que sentim dir al Director de Serveis Generals “mentre jo hi sigui no es tornarà a fer una V.L.T.”. Això sí que és tancar-se en banda, tal com ha passat durant molts mesos; en realitat anys.

Hem assistit a llarguíssims mal anomenats processos de negociació on, després d'escoltar-nos (calia salvar les aparences) s'ha imposat la posició de partida de la casa. Alguns encara es pensen que continuem negociant serrells d'allò que vam signar “perquè era l'única opció”, però la realitat és que mai travessaran les línies vermelles que van establir de bon principi i que han servit d'excusa a qui decideix per fer només aparicions estel•lars i per tenir-nos entretinguts amb reunions que no han anat enlloc. D'això, nosaltres, en diem negociar de mala fe. Fins i tot existeixen sentències del Tribunal Suprem on es descriu exactament aquesta manera de fer per declarar nuls alguns processos negociadors. Ho saben; com saben que la justícia en aquest país es posa del costat del poder ja des del moment que triga tants anys a fer-se efectiva.

Per a bastants qüestions, els sindicats majoritaris podrien (nosaltres no) acudir a l'arbitratge, però mai ho han fet. Un exemple: des de fa uns mesos la casa ens ha negat el dret d'assistir als concursos. Sempre han fet i desfet com els ha convingut, però havien de sentir-nos i els molestava. No s'ha portat a arbitratge, però la UGT, amb el beneplàcit de CCOO, continua beneint amb la seva signatura els contractes que surten d'aquests concursos on no ens queda ni el dret al pataleig.

Són altres maneres de reivindicar. La veritat és què en cada assumpte trobem formes diferents de fer. Com a la Comissió de Seguretat i Salut, quan CCOO va proposar que es fessin públiques les actes, nosaltres els vam donar suport fent totes les salvaguardes necessàries i l'UGT va fer una defensa aferrissada de totes les raons que ells veien per no fer-ho. Per altra banda, aviat tindrem dos desfibril•ladors a la casa i una colla de voluntaris per fer-los servir quan calguin. Fa anys que la CGT els reclamava i ningú ens feia costat; fins i tot a última hora hem tingut entrebancs. És una altra manera d'entendre les relacions laborals. Només esperem que entre unes i altres maneres aconseguirem alguna cosa i si no és així ho sentirem per tothom, però aquelles i aquells que clameu per la unitat sindical, heu d'entendre que hi ha maneres diferents de fer...

EL ROTO

Una de les “idees” que ens va exposar la direcció va ser el retorn dels complements…

1r. de maig

El 1r de Maig és el Dia Internacional de la classe treballadora, un dia de lluita de la classe social a la que pertanyem el 99% de la població, un dia per sentir-nos de la mateixa classe social, per confluir totes les persones, ja siguem empleades, aturades, joves, pensionistes, migrants, estudiants, desnonades, excloses... El 1r de Maig, un dia per reivindicar als carrers la defensa de la nova societat que creiem, basada en la llibertat i la justícia social.

Aquest 1r de Maig és el cinquè consecutiu que vivim després de l’esclat d’aquesta crisi del sistema capitalista provocada conscientment pel poder, per polítics corruptes, pels rics i especuladors amos de la banca, de la gran patronal, de les multinacionals.

Ens han conduït a una situació d’emergència social. Han creat sis milions d’aturats, han rebaixat els salaris, ens neguen el dret al treball, a un conveni col•lectiu, retallen les despeses socials, privatitzen la sanitat, l’educació, redueixen la protecció social, ens fan pagar un deute il•legítim, privatitzen les grans empreses, els serveis públics, rebaixen les pensions, tots els drets els converteixen en negocis... i tot això gràcies a una classe política immoral, corrupta, que solament rep ordres de la Troica (BCE-UE-FMI) i abandona la seva obligació de servir al poble, generant un sistema polític que nega la veritable participació democràtica a aquest poble.

La perversitat d’aquest atac ideològic i estratègic no té límits. Hem de ser nosaltres, totes i tots, els qui donem les solucions des de l’autogestió, engegant projectes i accions que aturin l’agressió, i que ens condueixin a una nova societat que doni prioritat a les necessitats de les persones enfront dels mercats econòmics i financers.

Des de la CGT diem que no podem seguir resignats davant el drama de l’atur i proposem l’ocupació de les empreses que tanquin, sent les i els treballadors els qui les gestionem i rebem el finançament i assessorament públic que ara es destina per tancar-les.

Enfront de l’atur proposem repartir el treball, reduint la jornada laboral, proposem avançar l’edat de jubilació, per poder treballar totes i tots.

Proposem repartir la riquesa a través d’una reforma fiscal que acabi amb el frau, els paradisos fiscals, les exempcions d’impostos a les grans fortunes i empreses i que siguin els rics els qui paguin més, perquè la sanitat, l’educació, la protecció social siguin públiques i universals, per totes i tots.

No podem seguir resignats, davant un sistema polític i social imposat pel capitalisme que aconsegueix portar-nos a situacions de gana, violència, desesperació, a la destrucció de la vida al planeta.

Des de la CGT proposem lluitar, ocupar els carrers, els espais públics, proposem una mobilització permanent contra el sistema, negar-nos a col•laborar amb ell, proposem convocatòries de vagues sectorials i generals perquè la població sigui la veritable protagonista de la nova societat que volem, una societat de repartiment, d’igualtat i justícia. Una societat autogestionària, antipatriarcal, ecologista, no racista ni xenòfoba... llibertària.


AQUEST ÉS L’ÚNIC CAMÍ: l’autogestió
NO HI HA VOLTA ENRERE!

A Barcelona, manifestació del 1r.de maig a les 11h. a Via Laietana/Jaume I pel repartiment del treball i la riquesa

NUESTRA PESADILLA HOY PUEDE SER LA VUESTRA MAÑANA (REPORTATGE DES DE GRÈCIA)

Iolanda Fresnillo, Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda – PACD

La crisis y la austeridad no toca a todos por igual. Resulta evidente a los ojos de todas que los grupos más vulnerables tienen mayores dificultades para afrontar la desaparición de derechos sociales y de fuentes de ingreso. Las mujeres se encuentran en mayor porcentaje en estos grupos más vulnerables, con unos impactos diferenciales sobre ellas.

Para empezar las mujeres en Grecia, como en España, Portugal, Italia o Irlanda, sufren la crisis doblemente, pues al desempleo y la reducción de servicios sociales, hay que añadir la carga que se les impone al asumir de forma mayoritaria los trabajos de cuidado que antes proveía el Estado. Son las mujeres las que se hacen cargo de los enfermos, los niños o los ancianos cuando cierran hospitales o se reduce la cobertura de los servicios de salud y educación.

En Grecia desde hace casi dos años la Iniciativa de Mujeres contra la deuda y la austeridad intenta hacer frente a ésta situación, no sólo difundiendo la información sobre la situación en que la austeridad deja a las mujeres griegas, sino también apoyando a aquellos colectivos que luchan contra el ataque a los derechos sociales y proveen alternativas.

El proceso de recortes y privatización de la sanidad en Grecia está teniendo impactos extraordinarios en las mujeres. El servicio de salud nacional ha dejado de ser gratuito, a los 25 euros por simplemente entrar el hospital a pagos por exámenes, pruebas e intervenciones. Para dar a luz en un hospital público hay que pagar 800 euros, 1600 si hay que hacer cesárea. Si no se dispone del dinero hay hospitales que se han negado a atender a mujeres de parto. Simplemente las envían de vuelta a casa para que den a luz allí. Se han detectado hasta ahora dos casos en los hospitales Alexandra y Helena de Atenas en los que el hospital retiene al recién nacido hasta que la familia paga la tasa correspondiente. Nos reunimos con algunas de ellas y nos cuentan que su trabajo se centra sobretodo en los derechos reproductivos, sexuales y de salud.

A las mujeres inmigrantes sin papeles, y por tanto sin cobertura sanitaria (al igual que millones de desempleados sin subsidio), se les niega el derecho a la sanidad pública. Algo que sucede también en España desde la última reforma sanitaria. Nos cuenta Sofia, de la iniciativa de mujeres contra la deuda y la austeridad, el caso de una mujer afgana que consiguió llegar a Atenas después de un periplo de fronteras y miles de kilómetros, embarazada de 8 meses. Cuando acudió al hospital con dolores de parto un mes antes de la fecha, el hospital se negó a atenderla. Pero un movimiento espontáneo de solidaridad surgió a su alrededor, la gente empezó a acudir al hospital gracias a las redes sociales, y el hospital fue obligado por la movilización popular a hacerse cargo del parto.

Desde el Estado se privilegia a las clínicas privadas sobre los hospitales públicos. El proceso de privatización encubierta de la sanidad llega a tal extremo que las mujeres que dan a luz en un hospital público se quedan sin el apoyo económico a la maternidad que ofrecía el Estado (y que en cambio sigue dando a aquellas mujeres que dan a luz en la sanidad privada).

Aumentan los abortos no deseados por miedo a perder el empleo (la reforma laboral permite despedir a una empleada pública si se ausenta por más de dos semanas del trabajo, aunque sea por baja médica, por lo que las mujeres con embarazos de riesgo no se atreven a pedir la baja). Aumentan también los niños dados en adopción, pues muchas mujeres, sobretodo inmigrantes, no se pueden hacer cargo de ellos.

Ante la pregunta de cómo reaccionan los hospitales ante todo ello, nos cuentan que hay de todo, gerentes de hospitales que se aprovechan de la situación para cobrar y mejorar la situación económica de sus hospitales, y profesionales de la sanidad que desobedecen y tratan a personas sin papeles o sin seguro de salud.

Pero a menudo la buena voluntad no es suficiente. Las grandes empresas farmacéuticas como Roche o Novartis se niegan a menudo a proveer medicinas (incluyendo tratamientos contra el cáncer) sin un pre-pago, lo que supone una escasez de medicinas en la mayoría de hospitales y farmacias del país. No se sabe cuantas personas han muerto por falta de tratamiento contra el cáncer u otras enfermedades terminales. Se cierran centros de salud en los pueblos más pequeños. En dos islas han cerrado los únicos centros de salud que quedaban, dejando a 25.000 personas sin acceso a atención sanitaria. Miles de niños no tienen acceso a vacunación (nos hablan de 5.000 niños y niñas), pues después del memorándum impuesto por la Troika ya no es gratuita. Médicos sin Fronteras o UNICEF están empezando a ofrecer campañas de vacunación a los niños y niñas del país, como antes hicieron en América Latina, África y Asia. Enfermedades que estaban erradicadas, como la Tuberculosis, ha vuelto a aparecer en el país.

Los hospitales no sólo sufren la falta de medicinas, sino también los equipos médicos sufren recortes y las trabajadoras sanitarias pueden pasar de 3 a 6 meses sin cobrar, trabajando gratuitamente y bajo una enorme presión. Todo ello ha dejado el país en un estado de shock.

Voula nos habla con rabia de cómo Grecia es el ejemplo más claro de la doctrina del Shock planteada por Naomi Klein. “Es una auténtica crisis humanitaria” nos dice, “los derechos humanos simplemente ya no existen en Grecia”. La población se encuentra casi desarmada ante las medidas decididas fuera del parlamento, en Bruselas, Frankfurt o Washington, impuestas por la Troika a una población que resiste como puede sus efectos. Aseguran que el parlamento ya no cuenta para nada, e incluso la movilización social está en declive.

Pero ante la desesperación también surgen clínicas sociales gratuitas y auto-gestionadas, que han empezado a atender a las ciudadanas más empobrecidas, desempleados y sin papeles que no tienen acceso a la sanidad pública y no se pueden permitir pagar por la sanidad privada.

La Iniciativa de Mujeres contra la deuda y la austeridad trabaja con estas clínicas, pero también con organizaciones de inmigrantes, sindicatos, partidos políticos, plataformas contra la privatización o campañas contra la deuda como “No Debt no Euro” o la campaña por la Auditoría de la Deuda, ELE, para hacer un frente común y apoyar en lo que puedan a la población abandonada por las instituciones.

Y nos recuerdan que su situación no es excepcional, sólo algo más avanzada que la nuestra. “Hoy es nuestra pesadilla pero puede ser la vuestra mañana”. Y por ello tenemos que trabajar conjuntamente, coordinar acciones, compartir información, difundir los impactos reales de las políticas de austeridad sobre las mujeres y el resto de la población.