És la paraula que solen dir els màgics per fer-nos
veure el que no és.
Així podia haver començat, o encara millor acabat,
la nota que divendres passat ens va fer arribar el Delegat de Prevenció Rubén
Camacho. Amb aquesta paraula màgica potser hauria aconseguit que tothom veiés
com una feina del conjunt dels representants dels treballadors al Comitè de
Seguretat i Salut el que s’hagi aconseguit un accés segur als edificis per les tardes. Per aconseguir que semblés
una feina seva, o del seu sindicat, calia un encanteri més fort, un que potser
estava contingut al “resum” de la darrera reunió del Comitè de Seguretat i Salut que
havia enviat uns dies abans. Sí, devia estar amagat allà on parlava de les
ratlles antilliscants del paviment de dit accés.
Però ja som grans: ni abracadabra ni
supercalifragilísticoespialidoso. Els representants del personal de la CGT, i
més encara tots i totes qui al llarg dels anys hem estat presents al Comitè de
Seguretat i Salut, sabem que si ara tenim un accés i sortida per a vianants segur
per les tardes ha estat després d’anys de lluitar en solitari davant la Casa. Recordem
que la nostra Delegada de Seguretat i Salut va registrar el Comunicat de Risc el
21 d’octubre de 2009 i, després de lluitar en solitari en moltes reunions del
Comitè, va haver de posar una denúncia a Inspecció de Treball. Ens hagués
agradat que les coses haguessin anat diferents; hagués estat realment màgic que
la Casa s’hagués avingut a construir-ho de seguida davant un consens i unitat
al respecte dels representants del personal. Hem estat de sort i mentre la Casa
s’ha fet el ronso, mentre no ha estat obligada per una resolució de Inspecció
de Treball, no hem tingut cap desgràcia. També vam tenir sort tots els anys que
no hem tingut aparells desfibril·ladors i els anys que hem tingut treballadors
sense el corresponent Equip de Protecció Individual (EPI’s). Hem tingut sort,
no unitat.
Els Delegats i Delegades de la CGT (recordem, han
estat molts anys) han patit esbroncades per part de qui ha de vetllar per la
nostra Seguretat quan posaven sobre la taula aquests temes. No han rebut – mai-
cap suport ni explícit ni implícit per
part dels seus “companys” de Comitè. Les Actes de les reunions així ho mostren.
Encara estem esperant que qualsevol dels nostres “companys” signi una denúncia
a Inspecció per qualsevol tema de Seguretat. L’altíssima probabilitat
d’accident o les mostres evidents de la Casa de no fer res excepte si no és
obligada, no ha estat mai suficient per ells per trencar la meravellosa harmonia
i clima dialogant que devien tenir amb la Casa. A CGT mai hem canviat –ni ho
farem- seguretat per diàleg.
I ara, abracadabra, arriba un Delegat de Prevenció
que encara no ha fet res i vol tenir notorietat apuntant-se una diana per la
qual ni tant sols ha fet un tret. Perquè preguntar pel paviment antilliscant
està bé, però si ho considera important
li podem dir un munt de coses més eficaces que ironitzar sobre la
resposta de la Casa en el seu resum tant personal de la reunió. Ah! Les coses
com són: agraïm ser convidats a fer servir la nova entrada i sortida per les
tardes encara que, si no ho haguessin fet, ja sabríem que existia
perquè a RR.HH. alguna cosa hauran dit quan ens han canviat les targetes… o potser no.
