PRESENTADA UNA DEMANDA CONTRA L’EXTERNALITZACIÓ DE SERVEIS I LA PRECARIETAT A L’ÀMB.
És un fet conegut que la direcció d’aquesta casa incompleix acords escrits, fent gala d’una imaginació perversa a l’hora d’interpretar-los. Com també és prou conegut que la nostra Secció sindical està sempre a l’aguait i intenta lluitar contra aquests fets amb tots els mitjans que estan al nostre abast.
Un dels nostres objectius és la lluita contra l’externalització de serveis i contra la precarietat dels treballadors. En aquest context situem el tema d’uns treballadors de l’empresa Servi Securitas que desenvolupen tasques de telefonista i d’ordenances a la seu de les Entitats Metropolitanes. Ja fa temps que fem accions contra aquesta externalització que suposa que uns treballadors estiguin en una situació laboral precària, amb sous, horaris i condicions de treball poc dignes i discriminatòries envers el personal de la casa. A Inspecció de Treball se’ns ha donat la raó en diferents ocasions però, malgrat tot, la Casa ha eludit els diversos requeriments i la sanció imposada.
Seguint la recomanació d’Inspecció de Treball, que veia clarament una cessió il•lícita de treballadors en aquests casos, la nostra Secció, fent un pas endavant, ha interposat una demanda per Conflicte Col•lectiu davant del Jutjat del Social de Barcelona, per tal d’acabar amb aquesta situació i fer que es respectin els acords signats –en aquest cas, l’article 24 del Conveni col•lectiu: les funcions pròpies de l’Entitat no podran ser exercides per personal extern -, sol•licitant que aquestes places es creïn i surtin a concurs públic.
Us seguirem informant.
Salut!
dimecres, 27 de juliol del 2011
dilluns, 18 de juliol del 2011
LA INDIGNACIÓ A L'ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA
La dignitat, o «qualitat de digne», deriva del adjectiu llatí dignus i es tradueix per «valuós». Indigne seria el contrari, sense valor.
I no és cert que les institucions metropolitanes no en tinguin de valor. Gràcies a elles durant més de 25 anys els ciutadans han rebut serveis mancomunats als diferents municipis com ara l’espai públic, la cartografia, el taxi o la gestió de residus. Serveis donats per treballadors que han hagut de presenciar com els diferents “entramats institucionals” que es succeïen vorejaven la legalitat i no facilitaven precisament la seva feina.
Aquestes bastides institucionals amb convenis interinstitucionals, bases de mobilitat, plantilles funcionals i orgàniques i estranyes comissions de serveis, han estat una mostra de la rica imaginació jurídica dels polítics metropolitans. Durant tots aquests anys, un munt de “servidors” de la res pública han escalfat les cadires de la sala de plens en sessions elèctriques que duraven menys que un pare nostre i servien per després cobrar les dietes. Vox populi són els casos dels consellers que arribaven, signaven i marxaven sense entrar en la sala.
Despeses de protocol, viatges, imatge corporativa i de representació eren fins fa poc ben generoses. Quan el personal reivindicava alguna millora laboral havíem de sentir allò de “però aquí viviu molt bé, no?”: és la imatge que ells tenen de la casa. Imatge donada pels bons emoluments i retribucions diverses que els polítics metropolitans han anat proveint-se durant aquests anys. Aquesta casta política concep l’Àrea Metropolitana com la vaca on es ve a munyir diners o serveis pels ajuntaments propis, on empreses amigues aconsegueixen contractes i on s’obtenen llocs de treball per a individus del partit i un sobresou interessant.
Al caliu d’aquesta classe política viu una petulant classe dirigent de gerents, directors de serveis, coordinadors i caps de tota mena – multiplicats per cadascuna de les diferents entitats del entramat institucional- que, comptant amb la incompetència de la classe política per a la gestió del dia a dia, han anat fent-se el seu espai “irreemplaçable” i augmentant alhora les seves prerrogatives i retribucions. Han aconseguit fer el ventall retributiu de la casa ampli i poc just, alhora que han après a obviar la legalitat en temes de personal amagant-se sota “l’interès comú” i amagant a la classe política la seva responsabilitat jurídica final.
Tots ells formen part del grup que podríem anomenar indignes, que no indignats, de l’Àrea Metropolitana. Un inspector de taxi que vigila el bon servei al ciutadà, una dona de la neteja que té cura de la salubritat de les instal•lacions o un tècnic que informa d’allò que coneix, per exemple, sí que fan una feina socialment productiva. Aquests coneguts indignes metropolitans no tenen valor afegit a la seva feina. I ells ho saben. No són treballadors, viuen dels diners de tots.
El que sí que provoca indignació és el Ple de Constitució del dia 21 de la nova Àrea Metropolitana de Barcelona en veure que després de tants anys de vergonya institucional, es mantenen si fa no fa els mateixos actors de la comèdia i que les polítiques neoliberals de gestió avancen – ara amb consens dels diferents grups polítics -.
Hi haurà acampada al jardí de l’AMB? Hi haurà un Ple de Constitució animat?
Ja us ho explicarem, però el que està clar és que aquesta gent té molt poca vergonya i ha aconseguit generar prou indignació entre els ciutadans metropolitans.
Salut!
ATUREM LES RETALLADES! SIGNA AQUÍ!
I no és cert que les institucions metropolitanes no en tinguin de valor. Gràcies a elles durant més de 25 anys els ciutadans han rebut serveis mancomunats als diferents municipis com ara l’espai públic, la cartografia, el taxi o la gestió de residus. Serveis donats per treballadors que han hagut de presenciar com els diferents “entramats institucionals” que es succeïen vorejaven la legalitat i no facilitaven precisament la seva feina.
Aquestes bastides institucionals amb convenis interinstitucionals, bases de mobilitat, plantilles funcionals i orgàniques i estranyes comissions de serveis, han estat una mostra de la rica imaginació jurídica dels polítics metropolitans. Durant tots aquests anys, un munt de “servidors” de la res pública han escalfat les cadires de la sala de plens en sessions elèctriques que duraven menys que un pare nostre i servien per després cobrar les dietes. Vox populi són els casos dels consellers que arribaven, signaven i marxaven sense entrar en la sala.
Despeses de protocol, viatges, imatge corporativa i de representació eren fins fa poc ben generoses. Quan el personal reivindicava alguna millora laboral havíem de sentir allò de “però aquí viviu molt bé, no?”: és la imatge que ells tenen de la casa. Imatge donada pels bons emoluments i retribucions diverses que els polítics metropolitans han anat proveint-se durant aquests anys. Aquesta casta política concep l’Àrea Metropolitana com la vaca on es ve a munyir diners o serveis pels ajuntaments propis, on empreses amigues aconsegueixen contractes i on s’obtenen llocs de treball per a individus del partit i un sobresou interessant.
Al caliu d’aquesta classe política viu una petulant classe dirigent de gerents, directors de serveis, coordinadors i caps de tota mena – multiplicats per cadascuna de les diferents entitats del entramat institucional- que, comptant amb la incompetència de la classe política per a la gestió del dia a dia, han anat fent-se el seu espai “irreemplaçable” i augmentant alhora les seves prerrogatives i retribucions. Han aconseguit fer el ventall retributiu de la casa ampli i poc just, alhora que han après a obviar la legalitat en temes de personal amagant-se sota “l’interès comú” i amagant a la classe política la seva responsabilitat jurídica final.
Tots ells formen part del grup que podríem anomenar indignes, que no indignats, de l’Àrea Metropolitana. Un inspector de taxi que vigila el bon servei al ciutadà, una dona de la neteja que té cura de la salubritat de les instal•lacions o un tècnic que informa d’allò que coneix, per exemple, sí que fan una feina socialment productiva. Aquests coneguts indignes metropolitans no tenen valor afegit a la seva feina. I ells ho saben. No són treballadors, viuen dels diners de tots.
El que sí que provoca indignació és el Ple de Constitució del dia 21 de la nova Àrea Metropolitana de Barcelona en veure que després de tants anys de vergonya institucional, es mantenen si fa no fa els mateixos actors de la comèdia i que les polítiques neoliberals de gestió avancen – ara amb consens dels diferents grups polítics -.
Hi haurà acampada al jardí de l’AMB? Hi haurà un Ple de Constitució animat?
Ja us ho explicarem, però el que està clar és que aquesta gent té molt poca vergonya i ha aconseguit generar prou indignació entre els ciutadans metropolitans.
Salut!
ATUREM LES RETALLADES! SIGNA AQUÍ!
dimarts, 5 de juliol del 2011
CGT DAVANT LA REFORMA DE LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA
PER LA CGT LA REFORMA DE LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA REPRESENTA L’ÚLTIM ATAC FRONTAL ALS DRETS LABORALS.
El Govern atorga tot el poder i impunitat a la patronal per empobrir les i els treballadors.
El 22 de juny de 2011, el Congrés dels Diputats planteja el primer debat sobre la reforma de la Negociació Col·lectiva. Aquesta Reforma, juntament amb el Nou Reglament dels Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) aprovat la setmana passada pel Govern, són un pas més en l’escalada d’atacs continuats que el govern i la patronal, amb la complicitat del sindicalisme institucional, estan cometent contra els drets del conjunt de la classe treballadora.
El Nou Reglament dels ERO aprovat significa una nova retallada de drets, una nova facilitació per a l’acomiadament lliure i gratuït per part de la Patronal. Aquesta norma és l’aplicació més retrògrada de la Reforma Laboral, contra la qual CGT va convocar una vaga general per a la seva derogació el 29 de setembre de 2010, i mobilitzacions i Vagues Generals a Catalunya, Euskadi i Galícia el 27 de Gener de 2011.
Per la seva banda, la reforma de la Negociació Col·lectiva, marca unes noves regles de joc per a regular les relacions laborals, arribant pràcticament a l’eliminació de la negociació en imposar un arbitratge obligatori, buidant de continguts els Convenis Col·lectius, permetent la desvinculació salarial i consagrant al bisindicalisme institucional com a representant amb legitimitat de les i els treballadors, perquè les cúpules sindicals i de la patronal puguin negociar al marge dels interessos i drets de la classe treballadora. Amb aquesta reforma s’aprova a nivells pràctics l’eliminació del dret a la llibertat sindical.
Amb aquesta reforma de la Negociació Col·lectiva es canvien les regles de joc perquè els i les treballadores siguem meres mercaderies disponibles en funció de la demanda, de la competitivitat de les empreses i dels beneficis de la patronal. Es debilita, el poder sindical directe per negociar les seves condicions i relacions laborals. Es segresta, de fet, l’exercici del dret a la vaga, cosa que representa una política autoritària, possiblement inconstitucional, al invalidar i vulnerar el dret fonamental a la Vaga davant el conflicte d’interessos entre el capital i el treball.
Les mesures més lesives d’aquesta reforma de la Negociació Col·lectiva son:
1r - Eliminació de la capacitat negociadora dels comitès d’empresa. Poden ser les seccions sindicals majoritàries qui negociïn al marge del Comitè. Això representa a nivells pràctics la desaparició del sindicalisme alternatiu, combatiu i no pactista. Es desterra el conflicte social del marc de les relacions laborals
2n - S’instaura l’Arbitratge i mediació per a la resolució de les discrepàncies. Les parts negociadores han de dictaminar en el text del conveni el nom de l’àrbitre que ha de resoldre els conflictes que es generin durant la vigència del conveni així com després del seu venciment.
3r - Aplicació i Interpretació dels convenis. Fins ara les discrepàncies sorgides entre les parts sobre interpretació dels convenis i la seva aplicació es resolien en els tribunals. A partir d’ara serà un àrbitre qui decideixi, dictaminant un laude d’obligat compliment
4t - Desjudicialització de les relacions laborals:
a) - Modificació Substancial de les Condicions de Treball: funcions, jornada, torn, horari, etc ..
b) - Despenjament salarial: Inaplicació de taules salarials del conveni.
En ambdós casos l’empresa pot adduir causes previstes en l’última reforma laboral (tècniques, organitzatives, de producció o econòmiques - per perdudes acumulades, previstes o conjunturals -) i portar-les a la Comissió Paritària de Conveni per a la seva negociació i si no hi ha acord es porta al àrbitre nomenat en el Conveni el laude serà d’obligat compliment.
5è - Es prioritza el Conveni Empresa sobre els d’àmbit sectorial, provincial, autonòmic i estatal de tal manera que, si existeixen tots dos, les condicions que prevalen són les del conveni d’empresa (salari, jornada, torn, funcions, vacances, horari i conciliació)
6è - Fi de la Ultraactivitat. El termini màxim de pròrroga dels convenis passa a entre 8 i 14 mesos. El termini mínim quedarà fixat en text de conveni. Si es supera el termini màxim de negociació, les parts s’han de sotmetre a un procediment d’arbitratge.
7è - Nova distribució irregular de la jornada. A partir d’ara s’introdueix com a novetat la distribució irregular d’un mínim del 5% de la jornada de treball en còmput anual i un màxim que es fixarà en conveni col·lectiu.
8è - Convenis Franja. A partir d’ara es permet que un grup d’empleats d’una empresa tingui el seu propi conveni negociat amb els sindicats representats al col·legi electoral que inclogui a aquests treballadors, obviant al Comitè d’Empresa.
Per a la CGT, després de la Reforma Laboral i el Retall de les pensions, ara ens trobem amb un altre gir a la dreta perquè siguem la part feble de la societat la que paguem una crisi que no hem generat.
Després de la posada en marxa de totes aquestes normes i decrets antisocials tenim un estat que compta amb més de 5 milions de persones aturades, la taxa d’atur juvenil arriba al 45%, més de 1,5 milions de famílies tenen a tots els seus membres en atur, un de cada quatre nens que neix a l’estat espanyol ho fa sota el llindar de la pobresa, a finals d’aquest any s’hauran assolit els 500.000 desnonaments des del 2007, etc …
Per a la CGT, l’únic camí possible per a la sortida de la crisi és el repartiment del treball, - treballant menys per treballar tots, reduint la jornada laboral sense minva salarial i establint la jubilació als 60 anys amb relleu obligatori perquè siguem reemplaçats per una altra persona- i de la riquesa - realitzant una distribució de la riquesa basada en la universalitat dels serveis públics suficients, imposant una major tributació dels beneficis empresarials, establint una fiscalitat realment progressiva, mantenint les prestacions socials per tots els col·lectius socials precaritzats i exclososistribució de la riquesa basada en la universalitat dels serveis públics suficients, imposant una major tributació dels beneficis empresarials, establint una fiscalitat realment progressiva, mantenint les prestacions socials per tots els col·lectius socials precaritzats i exclosos .
Contra les reformes antisocials, la CGT fa una crida a la mobilització i ocupació del carrer, fins a aconseguir una sortida social a la crisi!
Secretariado Permanente del Comité Confederal
C/ Sagunto 15, 1ª planta - Madrid. - Tf: 91 447 57 69. Fax: 91 447 31 32. Correo: spcc.cgt@cgt.es
www.cgt.es – www.rojoynegro.info
Subscriure's a:
Missatges (Atom)