Ens
han imposat la mentida que aquest és
el funcionament normal de les coses, que així és la vida i no
es pot fer res. Que uns estaran a dalt i que tots els altres hem de treballar
per a ells, obeir. Que el nostre temps és per a ells, que la nostra salut és
secundària, que el fet important és que produïm per a ells.
Fa
deu anys i poc de la gran mentida de la «crisi»,
que hem pagat amb encara més patiment mentre els rics no paren d’incrementar
els seus beneficis. Mentre nosaltres patim, el número d’ultrarics a l’estat
espanyol s’ha
duplicat en 8 anys.
Ara
ells parlen de recuperació, però tot segueix igual per a la classe
treballadora. Cobrem el mateix que fa deu anys, mentre el preu de la vida ha
augmentat a tots els nivells, especialment en béns de primera necessitat com és
l’habitatge l’aigua o l’electricitat. El
87% dels nous contractes són temporals, les hores extres no
pagades superen a les pagades, la majoria dels convenis col·lectius semblen una
broma de mal gust, joves que porten mitja vida respirant crisi i que a poc a
poc perden l’esperança en poder viure la seva pròpia vida de forma digna,
ofegats per un atur juvenil del 35% i per uns salaris ridículs que no permeten
ni independitzar-se ni res.
La
mentida es constata amb una bretxa salarial del 15% sobre les dones, amb uns
treballs de cures i reproductius invisibilitzats que carreguen majoritàriament
en silenci. La vergonyosa llista negra dels assassinats per violència de gènere
suma setmana rere setmana, mentre governs de dretes i esquerres treuen
feminisme per la boca, i aquí no canvia res de res.
La
gran mentida és que les empreses fa anys que recullen beneficis, arribant a doblar-los en els
darrers sis anys. La gran mentida és que el 10% més ric acumula
més de la meitat de la riquesa, mentre el 10% més pobre ha de subsistir amb
8000 € a l’any. La vergonya és tenir una taxa de treballadors en risc de
pobresa que arriba al 18%. La mentida és desenes de desnonaments setmanals, mentre
tenim el parc de pisos buits més gran d’Europa, la majoria en mans d’empreses
que només busquen el màxim benefici en el menor temps.
La
gran mentida és acusar els migrants més desafavorits d’aprofitar-se dels
serveis socials escapçats per les retallades, és tancar fronteres i deixar morir persones al mar.
Persones que fugen de guerres i espoli creat per mantenir l’statu quo del
capitalisme global. La vergonya és que un 47% de les persones migrants a
Catalunya estiguin en risc de pobresa.
La
gran mentida és l’existència d’un sindicalisme pactista i corrupte que viu
agenollat al govern de torn.
Un sindicalisme de poltrona on les cúpules fan i desfan sense escoltar a les
treballadores, que s’ha carregat el prestigi de les agrupacions obreres que
tantes millores ens han portat.
Per
això és hora de revertir la situació, de teixir llaços entre les oprimides, de començar
a caminar plegats en una mateixa direcció per tal d’enfortir un moviment que
pugui fer front als continus cops del capitalisme. Construir un moviment que proposi
una alternativa al model productiu, que aturi la bogeria del
creixement continu en un planeta finit. Una proposta econòmica enfocada al
benestar de les persones treballadores, i al repartiment equitatiu de la
riquesa. Una economia que contempli la conciliació amb la vida personal.
Ens
diuen que no es pot fer res, però menteixen. Ho veiem als ulls nerviosos
dels directius quan fem una vaga, quan els plantem un piquet a la porta i els
demostrem qui podria manar aquí, ho escoltem a la veu dels polítics quan
intenten contenir la força de les dones al carrer amb xerrameca buida, ho sabem
quan la ràbia de la seva policia ens colpeja per mantenir un sistema de
privilegis que no serà etern.
Som
milions i
aquesta és la veritat que els fa por. Fem allò que temen i organitzem la
resposta contra el present i futur de patiment que ens ofereixen.
Enguany
fa cent anys que una vaga que es va iniciar a una fàbrica per solidaritat
contra l’acomiadament de 8 obrers que es van negar a acceptar una reducció de salari,
la Vaga de la Canadenca, va canviar
per sempre la vida de tota la classe obrera. El moviment obrer, liderat pels
anarcosindicalistes de la CNT no es va rendir i finalment es va
aconseguir un acord pel qual s’acceptava la jornada de 8 hores diàries i el
pagament de la meitat dels salaris del temps que va durar la vaga. A més, el
govern es va comprometre a posar en llibertat als presos i preses per causes
socials, a aixecar l’estat de guerra i a readmetre a totes i tots els vaguistes
sense represàlies. Tot això entre febrer i març de 1919.
Els temps no han canviat tant. Per això és ara tan necessari, com ho era aleshores, que la classe treballadora s’organitzi i prengui
els carrers en defensa dels seus drets, de les llibertats d’una igualtat
real entre homes i dones, de la defensa del planeta i d’una forma de vida
digna.
Construïm l’alternativa llibertaria. La
mentida és el capitalisme.
Manifestacions a Barcelona:
12h00’ Jardinets
de Gràcia Manifestació CGT
Barcelona
1r.Centenari
de la Vaga de la Canadenca
18h30’ Plaça
dels Països Catalans Manifestació
Llibertària
Contra
l’explotació, construïm la resistència
