El que s’havia
promès com la solució als problemes de la classe treballadora no
ha suposat res més que una nova decepció i enorme fracàs: la nova reforma
laboral suposa la definitiva legitimació i consagració, per part de
l’autodenominat govern més progressista de la història, dels aspectes més
lesius que ja es van avançar a les reformes laborals de 2010 (govern Zapatero)
i 2012 (govern Rajoy).
Entre altres
qüestions continuen els mecanismes que facilitaven els acomiadaments (no
es recuperen indemnitzacions ni els salaris de tramitació), es queden les raons
intangibles de les previsions econòmiques (pèrdues previstes o futures) per poder dur a terme
acomiadaments col·lectius o la no intervenció de l’autoritat laboral als ERO.
Dels convenis
d’empresa només es garanteix la igualtat salarial, però no
la resta. I en matèria de subcontractació caldrà lluitar-la als jutjats, sense
cap dubte, ja que no es dona una solució clara als que fan la mateixa feina,
però no reben el mateix salari.
Mentrestant, el
cost de la vida continua encarint-se a tota velocitat, sense que les rendes de
la classe treballadora creixin al mateix ritme. En alguns casos, amb la complicitat activa dels
sindicats majoritaris. En altres, per culpa d’una passivitat
estudiada per part del que governen. Béns de primera necessitat arriben al seu
preu rècord un mes darrere l’altre. Ni els salaris ni les rendes bàsiques tenen una actualització que
s’equipari a l’encariment del cost de la vida. A tots els
fronts podem observar el mateix: pensions que no es revaloren, convenis que es
queden congelats…
Ara, a més, quan
tot just hem començat a pagar les conseqüències de la Covid-19 s’acosten les de
la guerra d’Ucraïna. El sistema capitalista ja ha posat a funcionar la seva maquinària
perquè de nou siguem les treballadores i treballadors els qui assumim els
sacrificis i ho faran com sempre, amb la complicitat dels
sindicats majoritaris, que sens dubte ens vendran una vegada més, com ja ho han
fet amb les reformes laborals, amb l’anomenat Pacte de Rendes.
A la CGT
ni la faran creure ni la faran callar, per més operacions propagandístiques que duguin a terme
el que prometien assaltar el cel. Les conquestes socials s’aconsegueixen al carrer i no
a les urnes. Les veritables conquestes socials, les que suposen
una veritable transformació no han sorgit mai d’un pacte entre oligarquies.
