BON DIA SR. GERENT, EL SEU ENTREPÀ…

Així podria rebre cada dia l’esmorzar el nostre Gerent; al seu lloc de treball, lliurat diligentment per una auxiliar de serveis, per a què no es malbarati el seu temps en anades i vingudes al bar. Res a dir, com no hem de valorar el temps del nostre gerent?

El petit problema és que mai no respon: “Quant és?” o “Què dec?” perquè sempre va a càrrec de l’aplicació pressupostària de l’ÀMB anomenada “Gestió Planta Setena” i el bar ho cobra a través de factures amb el títol “Desayunos  servidos a Gerencia” amb càrrec a l’expedient 1676/15. I així un dia rere un altre tots els matins que hi és a la casa i alguns dies que també dina. Sobre això últim només podem aplaudir la frugalitat del nostre Gerent, qui tenint dret a què se li pagui un dinar escull un “bocata” i una mica de fruita (segons dades extretes de les factures consultables a l’expedient esmentat). Però… perquè no ha de pagar-se l’esmorzar? No ho fem tots amb un sou inferior? Aquest petit sobresou (seria proporcionalment menys petit si se li pagués a una treballadora que cobra tres, quatre o cinc vegades menys), es reflecteix al certificat de retribucions que anualment ens lliuren per la declaració de l’IRPF?

Preguntat pel Comitè Unitari, el nostre Gerent va respondre que ja es feia abans que ell entrés, que era una quantitat ridícula i que era com quan a una treballadora se li pagava el dinar quan es quedava per les tardes. Comencem pel final: els dinars i els esmorzars no són el mateix, senyor Gerent; a cap treballadora se li paguen els esmorzars. Que ja es feia abans que ell entrés sembla eludir responsabilitats. A més són pocs diners i sembla que la nostra salut econòmica és bona; així doncs, perquè no s’estén aquesta pràctica a la totalitat del personal de la casa? A cap de nosaltres ens aniria malament que la casa es fes càrrec d’una despesa diària i que això que ens estalviaríem no pagués impostos... Ens representaria una pujada de retribucions (sense ser-ho) d’entre el 3 i el 8%... Oi que sona malament? Doncs si és per a una sola persona o per a uns pocs, sona igual de malament amb l’agreujant de classisme.

També són sobresous opacs a hisenda i un exercici de classisme els dinars que es paguen a alguns polítics. I molt segurament també algunes despeses pagades a través d’altres mitjans. Som conscients que existeixen despeses d’aquesta mena, amb càrrec als pressupostos, més importants que la dels entrepans del Gerent. També les denunciem. I també ens suposem que molt possiblement es deixaran de veure factures amb títols i continguts tan descriptius com la que hem esmentat i que, malgrat tot, no haurà canviat res. Però sí haurà canviat: nosaltres haurem deixat de ser còmplices, per omissió, de sobresous opacs i de classisme. Cadascuna amb la seva consciència, especialment els partits “progressistes” que han instaurat aquestes pràctiques o que les permeten.

Salut!

PD: Si t’ha sobtat l’ús del femení en alguns passatges d’aquesta entrada, consulta l’anterior entrada a aquest mateix bloc, de 28/4/2016.

Els escrits d'aquesta Secció Sindical faran servir el gènere femení com a neutre

Segurament en alguna part d’algun correu o en entrades al nostre bloc haureu vist que parlàvem de treballadores i potser us haureu preguntat: “i el treballadors no?”

L’academicisme no políticament correcte  va decidir el seu dia que per parlar d’ambdós gèneres (neutre) es faria servir el masculí. Amb tota seguretat, les sàvies (persones sàvies) que van decidir això eren homes educats en un món de dominància masculina en tots els aspectes de la vida… i així durant centenars de generacions.

Quan es vol superar aquesta manca de sensibilitat de la llengua amb el tema del gènere, l’opció políticament correcta és fer servir els noms col·lectius sempre que sigui possible i quan no, cal esmentar els dos gèneres. Aquest darrer cas és el majoritari, perquè el nostre idioma (com quasi tots) no ofereix flexions autènticament neutres en la inmensa majoria dels casos. A nosaltres ens sembla farragós a l’hora d’escriure i sabem que és insosteniblement enutjós quan es llegeix.

Per això, en aquesta Secció Sindical de CGT hem decidit fer un pas més enllà d’allò políticament correcte i emprar el femení com a neutre. No és només una qüestió de “reparació histórica” (que també), sinó un tema de lògica pràctica. Al segon paràgraf us hem desvetllat el quid de la qüestió: totes som persones i la paraula persona és femení; totes som (persones) treballadores, totes som (persones) companyes, totes (les persones) estem cabrejades quan ens toquen les condicions de treball i se’ns momifiquen les condicions salarials. Només cal pensar en persones i no en homes. No és només un canvi de manera d’escriure, sinó fonamentalment és un canvi en la manera de pensar. Quan escribim elidim –obviem- la paraula persona, però hem de pensar sempre en ella; o sigui, en totes i no només en els homes.

  

Ho sentim per les academicistes (persones, homes i dones); no és el nostre “tot femení” contra el seu “tot masculí”; mentre elles invisibilitzen a la meitat de la humanitat, nosaltres ens obliguem a pensar en totes. Ho sentim per les políticament correctes; mentre elles fan equilibris intentant tenir-nos en compte a totes, nosaltres ens posem a totes al centre del nostre pensament.

Als propers comunicats de CGT, a les properes entrades al nostre bloc, farem esment d’aquest text per a les que es sobtin de l’ús del femení per parlar de tothom. Recordeu: és un neutre més inclusiu i sobretot més lògic. Que la nostre vista i oïda estiguin acostumades al masculí no és excusa.

Després de les eleccions sindicals

Després del processos electorals per escollir la representació social a l’ÀMB, la nostra Secció sindical es va reunir per tal de reorganitzar-se, fixar objectius i compartir la il·lusió per uns resultats que ens consoliden i ens ofereixen bones perspectives de futur. Ja us vam donar la nostra valoració per correu: igualtat de forces sindicals, demanda d'unitat i necessitat de compartir lluites.

Ens van refermar en el compromís de dur a terme una acció sindical oberta, continuant oferint a tot el personal que simpatitzi amb la nostra activitat la possibilitat de gaudir del dret a la participació, ni que sigui puntualment. Quantes més persones siguem coneixent la labor sindical, més seran les possibilitats d'assolir les nostres metes, que en definitiva són les de tot polític i directiu que conegui les seves funcions: que els treballadors públics hi siguin satisfets amb les seves condicions de treball i serveixin de bon grat (i per tant més i millor) a la ciutadania. Esperem que els propers anys ens costi menys fer veure a la direcció que els nostres objectius haurien de ser comuns.

Salut!