Queda inaugurado este bloc!

Vet aquí un bloc, amb c, en català!

Fa 13 anys, aniversari rodó, vàrem presentar un nou medi de comunicació a les entitats metropolitanes. Avui, us fem a ulls, que no a mans, un altre, aquest electrònic, digital o informàtic. Vaja que no és en paper. Que ens hem tornat ecològics i en temps de tuiters i feisbucs ens hem posat al dia!

Oferim un espai àgil d’informació i opinió per a i pels treballadors metropolitans, funcionaris, laborals, becaris, d’empreses externes... tots aquells que intenten d’una forma o d’altra donar servei públic als ciutadans.

Veureu que el bloc té vàries entrades a la dreta que enllacen amb DOCUMENTS LABORALS del vostre interès, comunicats de CGT INFORMA, tots els números incunables del nostre butlletí EL BROLLADOR, interessants ENLLAÇOS a d’altres webs i informació antiga classificada en diferents formats. Si us ve de gust us podeu subscriure amb l’opció corresponent – rebreu un missatge en anglès però no fa res-.

Malgrat tot, l’aparició d’aquest bloc no vol dir que ens tornem virtuals: continuem participant de la vida sindical, oferint assessorament laboral i jurídic, mantenint viu l’arxiu històric de documentació laboral, sindical i d’oposicions de l’ÀMB, preparant el proper número del Brollador en paper...

Ja ho saps, si vols fer-nos arribar qualsevol informació o et cal ajut, ens trobaràs currant en el nostre lloc de treball, en el local sindical, en el telèfon o en el correu electrònic. Tot figura al bloc.

Salut i alegria!

A POC A POC FEM EL BLOC!

Cómo debemos sentarnos frente al ordenador

25 ANYS ( o més ) de Sindicalisme a l'Administració Pública

HACE 25 AÑOS LUCHÁBAMOS COLECTIVAMENTE POR LA LIBERTAD

El 27 de Julio de 2002 hizo 25 años de la recuperación de la legalidad del sindicalismo en la Administración Pública, momento histórico en el que los trabajadores organizados, en asambleas, coordinadoras, sindicatos eran los verdaderos protagonistas de un movimiento social, que entró como aire fresco en la mayoría de rincones de la función pública en lucha por la libertad. Los responsables de los sindicatos de administración pública, a raíz del RD 1522/1977, se ponían de acuerdo, sin ordenadores, ni Internet y juntos CCOO, UGT, CNT –hoy CGT-, USO, CSUT, SU, el 27 de Julio de 1977 hacían entrega conjunta de sus estatutos en la ventanilla ubicada en la Dirección General de la Función Pública.

25 años después, parece totalmente caducado el modelo de participación sindical dominante, como también lo parece el sistema de participación ciudadana a través de partidos limitado a un voto cada 4 años. Un repaso a los planteamientos que en aquel momento histórico se defendían desde el movimiento sindical, puede llevarnos a afirmar que son del todo vigentes hoy y totalmente válidos y necesarios. El movimiento social antiglobalización reclama un giro a los gobernantes y a los banqueros. El sindicalismo no es ajeno este necesario cambio reclamado para profundizar en los mecanismos de reparto social, de participación y de democracia directa en la toma de decisiones. El lema “piensa globalmente actual localmente...” no puede servir sólo para ser utilizado por el movimiento social en las cumbres de Jefes de Estado. Sirven para el día a día en el trabajo sindical diario en nuestros centros de trabajo. El sindicalismo de participación directa y la información y consulta a los trabajadores, que defendemos como “sello de identidad de nuestra acción sindical”, las asambleas decisorias antes y después de cualquier negociación, era la única práctica sindical posible hace 25 años. Los trabajadores exigían participar en las decisiones. No era posible que los sindicatos prescindieran de su opinión ni les era fácil practicar el sectarismo y la división. Esta última equivalía a traición a los intereses colectivos y por ello, las asambleas de trabajadores ponían en su sitio a los representantes sindicales. Y así en los primeros años de sindicalismo legal se consiguió el derecho a celebrar asambleas, unas elecciones sindicales directas a órganos de negociación, organismo por organismo. Había negociación real porque había presión colectiva. No existían las horas sindicales y los compañeros elegidos para la función de representante, veían como sus compañeros les hacían el trabajo. No había cuotas sindicales y se recogía dinero en los centros para financiar viajes y publicaciones.

A los pocos años, con la relajación social, también llegó la relajación colectiva de control y participación y los métodos y derechos, más democráticos que los actuales, fueron cayendo uno a uno hasta la realidad de hoy. La Ley 9/1987 de Órganos de Representación fue el resultado del gran pacto social por el que se puso fin a la experiencia participativa y directa de los trabajadores. En la Administración Pública, el marco real de participación de los sindicatos se ha rebajado a poco más que “a ser informados y ser oídos” tras la decisión unilateral de la Administración. Con aquella Ley con sólo 10 años de vida de los sindicatos, quedaba enterrada la transición democrática en la Administración.

En la actualidad, el sindicalismo está totalmente desprestigiado. No es necesario recordar, como hace el Gobierno, de la existencia de decenas de miles de liberados sindicales y de los miles de millones de pesetas anuales de subvención a determinados sindicatos por distintas vías. El desprestigio principal lo han cosechado a pulso esos propios sindicatos por su práctica diaria: negociando a espaldas de los trabajadores(no informan ni consultan ni antes ni después de cada negociación), practicando un sectarismo extremo (cada sindicato defiende lo suyo) y dando servicios sindicales y extra sindicales exclusivamente a sus afiliados o clientes (hecho que culmina en un penoso clientelismo).

Compañer@, en este 25 aniversario de la democracia directa y participativa, date una oportunidad, sin la participación activa de la mayoría, sin tú participación, no conseguiremos cambiar esta penosa realidad. Comprométete, organízate y luchemos colectivamente por unas mejores condiciones de trabajo y de vida.

Federació CGT-CAT Catalunya. No hay derecho nº 321, novembre 2002

                                                                                    

PLANS DE PENSIONS

PLA DE PENSIONS

Davant del desig de la Direcció de posar en marxa i a corre-cuita un Pla de ensions abans d’enllestir altres temes pendents -augment 2001, funcionarització, Relació llocs treball, formació...- i com sigui que en el seu moment ja vàrem manifestar que no ens agradaven els Plans de Pensions -Brollador nº7, maig 2000- volem fer pública l’opinió de la nostra Secció al respecte.

El tema està de moda. La setmana passada El Periódico va dedicar molt d’espai a comentar una notícia amb relació amb els plans de pensions. L’OCDE havia recomanat al govern espanyol que “retallés les pensions públiques, ja què aquestes són massa generoses, i que instaurés l’obligatorietat de que tots els treballadors tinguessin un pla de pensions.”

El diari denunciava que aquestes recomanacions no procedien de cap estudi efectuat al respecte, sinó de la inspiració directa del Sr. Rodrigo Rato. Per tal de contradir la primera recomanació, El Periódico aportava una dada que desmentia la generositat de les pensions espanyoles: Espanya és penúltima en el ránking europeu de despesa en pensions en relació al seu PIB. A més, però, l’article aportava dades sobre els plans de pensions espanyols:

La mitjana de rendibilitat financera de tots els plans de pensions espanyols els darrers 12 anys ha estat del 9% (en total els 12 anys, no anualment!), i l’any 2000 la rendibilitat financera, sempre mitjana, dels plans de pensions espanyols va ser negativa: –2% .

El cert és que hi ha aspectes que tot plegat no veiem gens clars:

1- Es diu que la rendibilitat fiscal és tan avantatjosa que la financera importa ben poc. Això és veritat ara, però qui s’atreveix a dir que les deduccions fiscals continuaran si tothom es fa un pla de pensions?

2- Es diu que el sistema públic de pensions farà aigües d’aquí a uns anys i la complementació de la pensió serà indispensable. Això està per veure. Hores d’ara la cobertura de les pensions públiques es cada dia més penosa. Algú s’atreveix a assegurar que no es retallaran més en funció dels diners que tinguem en un pla de pensions privat?.

3. Es diu que el pla de pensions podrà amagar els futurs augments, sense que es deixi de complir la Llei de Pressupostos que obliga a unes xifres concretes. Ens oblidem ja de la reivindicació d’augments salarials d’acord amb l’IPC? El cert és que el salari diferit ajuda a controlar la inflació perquè els treballadors tenen menys diners per gastar!. Els augments que no s’arriben a veure perquè van a parar a un pla de pensions són considerats a tots els efectes augments; la conseqüència és que la pèrdua de poder adquisitiu es fa perpètua amb la pastanaga de la jubilació.
4. Es diu que el manteniment del poder adquisitiu de les imposicions a un Pla de Pensions està garantit si aquestes imposicions s’actualitzen amb l’IPC.

Això és fals: les comissions esmentades, i la baixa (o negativa) rendibilitat financera, fan que aquesta garantia de poder adquisitiu (i és un objectiu ben trist) no existeixi.

Apliquem-nos directament al nostre cas: el treballador mitjà de la casa (42 anys), si té la sort de jubilar-se al 65 anys i la sort de poder mantenir el poder adquisitiu de les imposicions efectuades al pla de pensions, rebrà (com a sou diferit, com a aportació de la casa) quan es jubili l’equivalent a 920.000 pta. d’ara (23x40.000). Quan descompti la part d’Hisenda, el negoci no serà pas brillant. Sí que serà un negoci pels bancs, entitats financeres o qui gestioni els diners del pla que no deixaran de cobrar les seves comissions.

Des de la C.G.T. sempre hem cregut en el sistema públic de pensions. Pensem que l’amenaça més gran que té és la cobdícia de la banca, recolzada des dels mateixos foros internacionals que recolzen totes les polítiques neoliberals que condemnen a la pobresa a gran part de la població mundial. Resulta comprensible els servilisme a aquests objectius que fa el govern del PP.

Ara, a l’Àrea, es tracta d’entrar en aquest joc, com si fos un símptoma de modernitat, en compliment d’uns acords que nosaltres vam signar perquè va ser un ‘tot o res’, perquè trencava una dinàmica dels últims 8 anys en que l’augment -o congelació- era d’acord amb els Pressupostos Generals de l’Estat i perquè en aquest tot s’incloïa un augment lineal, petit però lineal. Així ho vàrem manifestar públicament. Mai hem dit que estiguessim d’acord amb un Pla de Pensions. Som conscients que la majoria de la gent s’estimaria molt més rebre els diners del pla de pensions dins del seu sou. Heu de saber que aquesta possibilitat l’hem plantejada dins del Comitè més d’una vegada, sense que els nostres plantejaments hagin prosperat. Respectem les majories democràtiques.

Inscriure’s o perdre els diners i que se’ls quedi la casa? Hem volgut introduir el dubte de si realment perdem diners. Potser se’ls quedarà la casa, ja veurem si per augments pels directius, però no haurem donat més a qui més té (els bancs) i no haurem dit amén a la política de destrucció del sistema públic de pensions de la Seguretat Social i especialment, no haurem obert la possibilitat d’augments salarials diferits.

Des del respecte a les decisions de cadascú respecte del tema,

CGT ES MANIFESTA PÚBLICAMENT EN CONTRA DEL PLA DE PENSIONS i en conseqüència retirem el nostre representant de l’anomenada Comissió Pla de Pensions. No ens interessa el tema. No ens “apuntem”.

SECCIÓ SINDICAL ENTITATS METROPOLITANES JUNY 2001