En data de redacció d’aquest
manifest, 68 dones i 2 nenes han estat assassinades el 2025. Ja són 2.094
els feminicidis
documentats a l’Estat espanyol des que hi ha registres (2003). No són només
xifres: són vides segades, víctimes que segueixen augmentant dia rere dia.
Actualment, més de 105.000 casos
actius es troben sota protecció al sistema VioGén, amb milers de dones i menors
encara en situació de vulnerabilitat. Darrere de cada dada hi ha vides i
històries que ens interpel·len.
Cada feminicidi és una alerta
ignorada, una vida perduda per la negligència institucional i social.
Les violències masclistes són
estructurals i adopten múltiples formes. Una de les més cruels és la violència
vicària, utilitzada com a càstig i control mitjançant el dany a les criatures o
a les persones estimades. Cal garantir amb urgència la protecció real de la
infància i el seu dret a ser escoltada, situant sempre el seu benestar al
centre. La seva protecció no pot dependre de voluntats individuals, sinó de
polítiques públiques fermes, amb recursos suficients i una perspectiva
feminista.
Prou de revictimitzar-les! La
responsabilitat és de qui les deixa desemparades, sota el poder dels seus agressors,
i de qui calla o fa veure que no ho veu.
Les violències interseccionals
colpegen amb més força a qui el sistema patriarcal i capitalista fa encara més vulnerables:
dones migrants, racialitzades, LGTBIQA+, amb cossos no normatius, gent gran,
amb discapacitat o en situació de dependència, així com dones cuidadores, que
també afronten la violència en totes les seves formes —també la institucional—
cada dia.
Visibilitzar aquestes realitats i
actuar des d’una perspectiva inclusiva i transformadora no és una opció: és una
necessitat. La interseccionalitat és clau per construir respostes que no deixin
ningú enrere.
Des de CGT denunciem la violència
institucional que revictimitza, invisibilitza o desatén. Les institucions que
haurien de garantir drets es converteixen en agents d’exclusió, aprofundint la
precarietat i l’exposició a altres violències.
Centrar el focus en les víctimes
no ha funcionat: posem-lo en els agressors. A ells s’ha d’adreçar la denúncia social,
la culpa i la vergonya.
Reclamem recursos públics,
formació feminista, acompanyament integral i autonomia real per a totes les persones
que sobreviuen a la violència. I exigim que l’educació i la formació siguin
pilars fonamentals de qualsevol política pública contra les violències
masclistes.
La violència masclista també es
reinventa a les xarxes socials, reproduint entre la joventut els mateixos patrons
de dominació i submissió. L’assetjament, la vigilància i la humiliació digital
són noves formes de control patriarcal que reforcen la desigualtat. L’exposició
constant a continguts masclistes, al culte al cos i a vides irreals amplifica
el missatge de violència, subordinació i una utopia reaccionària disfressada
d’elecció.
Exigim una resposta col·lectiva:
prevenció real, educació afectivosexual i alfabetització digital amb perspectiva
feminista per desmuntar-les, i que les plataformes digitals assumeixin la seva
responsabilitat davant d’aquestes violències.
Les guerres i els genocidis, com
el que pateix el poble palestí, així com els desplaçaments forçats, són expressions
extremes de la violència patriarcal, capitalista i colonial. No pot haver-hi
pau sense justícia feminista.
Reivindiquem la fi de totes les
formes de violència:
• Laboral, que ens explota i
precaritza, negant drets i conciliació.
• Sexual, que ens violenta i ens
cosifica, normalitzant l’abús.
• Sanitària, que ignora les
nostres necessitats i decisions.
• Judicial, que qüestiona les
víctimes, les revictimitza i afavoreix la impunitat.
• Econòmica, que manté la
dependència i la feminització de la pobresa.
• Vicària, que utilitza les
criatures i els afectes com a armes.
• Institucional, que falla en
prevenir, protegir, reparar i garantir.
La culpa i la vergonya han de
canviar de costat. No callar, no mirar cap a una altra banda. La
responsabilitat és col·lectiva: el silenci també és complicitat.
El 25N no és només una data: és
una lluita que defensem cada dia, a cada barri, a cada centre de treball i a cada
espai de vida.
Des de CGT mantenim viva la
denúncia tot l’any, difonent cada feminicidi, cada assassinat, cada història
que el sistema intenta esborrar.
Perquè mentre hi hagi una sola
persona amenaçada, no hi haurà justícia ni llibertat.
El teu silenci et fa còmplice.
Prou violències masclistes.
Secretaria de Dones de la
Federació Estatal de Treballadors/es de l’Administració Pública
