El 2%

Sí. El 2, no el 3. No volem parlar del percentatge que han rebut alguns partits polítics com a comissions per adjudicació d’obra pública, sinó de l’augment de sou que veureu reflectit a la vostra nòmina aquest mes. Efectivament, aquest mes es materialitzarà a les nostres retribucions l’increment salarial acordat per les directrius polítiques parlamentaries. Ara bé, perquè aquesta xifra i no altra? Bé, no disposem de les argumentacions tècniques que avalen la mesura però sabem que tot té a veure amb un sostre de dèficit fixat per decisions d’experts econòmics considerats infal·libles. Fals sostre, podem dir. Perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula, ningú es creu les xifres macroeconòmiques que es fan públiques vist tot el que ha anat sortint a la llum en quant a números d’ençà la gestió de la crisi econòmica. Que ens diguin que amb el 2% estem recuperant part del poder adquisitiu que ens han robat durant els darrers anys, no deixa de ser un cruel acudit quan a final de mes comparem despeses bàsiques amb el que percebem per la nostra feina. I aquesta classe política ens diu de tant en tant que hem de considerar que tenim sort, tot i recordant-nos el teòric caràcter estable del nostre lloc de treball. Allò de la precarietat laboral, més del 50% a l’ÀMB, no compta. O allò de la necessitat de lluitar contra els baixos salaris i les deficients condicions laborals en molts dels nostres proveïdors, fruit de les contractacions a la baixa, tampoc sembla prioritari.

Però bé, aquests polítics nostres també veuran un canvi a l’alça dels seus emoluments; en concret, les 76 persones (l’11% de la plantilla!) que tenen la consideració de Personal eventual, és a dir aquells nomenats a dit pels partits polítics representats a la casa. D’ells, uns quants sembla que fan feina d’alta direcció i uns altres són assessors. En total tenim 39 assessors i assessores a jornada completa (52.075,80 €/any) i 8 a mitja jornada (27.000 i escaig €/any). Ens assessoren 47 persones. Caldria pensar que estem ben assessorats, però no. Aquesta gent no assessora en realitat a l’ÀMB ni s’interessa de forma prioritària pels temes metropolitans. Treballen pel seu partit, recordem, unes organitzacions de caràcter polític amb uns interessos no necessàriament coincidents amb l’interès públic i general, dient-ho de forma suau. Tots els grups polítics amb representació al Consell Metropolità disposen d’assessors en funció de la seva representativitat. I què fan aquests senyors i senyores? Bé, a banda de viure al Twitter, també demanen consulta d’expedients o presenten acurades propostes en els Plens metropolitans, simulant que controlen la gestió d’aquesta entitat pública. Tenen horaris molt especials -es lliuren de fixar 1/3 part de la jornada-, tenen dietes pagades, els mateixos beneficis socials que la plantilla de l’ÀMB i més prebendes que ara no toca explicar. Aquesta elit benestant amb privilegis socials i econòmics immerescuts, cobren de la caixa pública uns cabdals monetaris que podrien ser destinats per exemple a polítiques socials. O bé, ja que és un fenomen molt estès a totes les administracions, si tots renunciessin als seus emoluments, la massa salarial de tota la funció pública no apujaria tant i potser podríem tenir augments salarials de, posem per cas, un 3%. Però bé, ara ens diran que parlar així del que abans es deia la casta és fer demagògia. Però, qui calla, consent.