JUDICI CONTRA L’EXTERNALITZACIÓ

La nostra Secció des de sempre ha lluitat contra els privilegis d’uns quants, contra la precarització laboral i a favor dels drets tant laborals com socials dels treballadors.

Referent als privilegis d’aquests que estan per sobre nostre (i de vegades sembla que també per sobre del bé i del mal), ja sabeu què en pensem si heu seguit les entrades que hem fet al nostre bloc des del seu inici fent públiques aquestes situacions.

Pel que fa a la situació laboral dels treballadors a l’ÀMB, hem tingut i tenim unes quantes lluites en marxa, de les quals destaquem algunes a continuació.

A l’any 2006, després de molts anys de reivindicar-ho (i no sense paraules de desànim per totes bandes al llarg d’aquells anys), es va aconseguir que les places fixes de laborals a l’ÀMB passessin a ser de funcionaris.

Malgrat que s’havia arribat a l’acord que, a partir d’aquell moment, les places serien per a funcionaris, a la nostra estimada ÀMB es va seguir fent contractes temporals per a unes feines que, si alguns no les volen veure com a estructurals, les podem qualificar com amb necessitat de continuïtat, si més no. Degut a aquesta gestió de personal, a les darreries del 2011 tota una colla de companys es trobaven que no sabien si podrien continuar treballant el 2012 amb nosaltres. Com que molts d’ells tenien contracte fins final de legislatura, no quedava clar si estaven treballant sense contracte o bé encara els faltaven tres anys i mig per a la finalització d’aquest (tal com ho varem fer saber a la direcció mitjançant una nota registrada). Amb posterioritat, i degut a que la Direcció va enviar una nota als afectats dient que els acabava el contracte a finals d’any, la nostra Secció va registrar el darrer 15 de novembre un escrit a Inspecció de Treball denunciant aquests fets i del qual encara esperem resposta. Malgrat molta feina de despatxos per part nostre (en la que varem visitar a alguns caps per tal que hi hagués el mínim d’acomiadats i s’intentés recol·locar a aquells amb més punts per marxar), tres companys ens han hagut de deixar. Som conscients que, malgrat que el percentatge ha estat baix, no hem aconseguit el nostre objectiu: que tothom pogués seguir al seu lloc de feina.

Seguint contra la precarització laboral, durant anys hem estat lluitant contra l’externalització de feines estructurals, arribant vàries vegades a denunciar-ho davant la Inspecció de Treball i donant-nos els inspectors sempre la raó, arribant un d’aquests -després de diversos requeriments - a imposar una sanció econòmica a la Casa. Aquesta sanció va ser retirada pels Serveis Territorials del Departament de Treball, fet que pel mateix departament de sancions de Serveis Territorials va ser titllat d’estrany i d’inusual. Degut a que la Direcció ha insistit en tenir treballadors d’una empresa externa fent d’ordenances, de telefonista, d’auxiliars de servei, varem posar una demanda de conflicte col·lectiu degut a que no es respecta l’article 24.1 sobre aprofitament dels recursos propis del Conveni col·lectiu vigent per al personal laboral. Per fi, el proper dimarts, 31 de gener, es farà el judici contra l’ÀMB en els jutjats del Social de Barcelona. Sobre aquest judici, volem fer-vos saber que ni les persones afectades són afiliades al nostre Sindicat, ni han de pagar res del judici; d’això ja ens ocupem nosaltres amb els nostres recursos (no tenim la desgràcia d’estar subvencionats des de la Casa i, per tant, podem actuar amb llibertat i amb dignitat). Quan tinguem més informació, ja us la farem saber.

La Secció sindical de CGT a les entitats metropolitanes seguirà lluitant per a què es respectin els nostres drets com a treballadors, com a ciutadans i com a persones.

“MATEIXA FEINA, MATEIX SOU I CONDICIONS DE TREBALL”

AREAMETROPOLIX

La crisi econòmica. És l’excusa que rebem per les retallades socials i la contenció de despeses de tots tipus... de tots? No!, tots no: un “petit” reducte de despeses resisteixen a les retallades com el poblat d’Astèrix als romans. Posem la lupa i veiem les darreres retallades i quines són aquestes despeses que es resisteixen.
Aquest any ens han abaixat el sou un mínim d’un 4,5%: un 2,5% de l’IPC de l’any 2011 a Catalunya que no ens reconeixen i el 2% de pujada mínima d’IRPF. Ens hem acomiadat de tres companys no renovats per una estranya necessitat d’estar en sintonia amb l’ambient general. Les ments pensants no paren i de continu pensen en més baixades del que sigui, sobretot de condicions de treball, que diuen que vivim molt bé...
A dins del reducte, només el flamant Delegat del Pla Metropolità de Mobilitat Urbana (PMMU) ja cobra des de l’1 de gener més que els tres no renovats junts. Hem donat la benvinguda a nous assessors polítics –no sabem si formen part dels 31 o se sumen a la festa- al mòdic preu de 48.947,64 € la unitat. A part n’hi ha cinc assessors d’Àrea, que es veu que assessoren més i millor, a 55.427,65 €.
Als retallats ens cau simpàtica aquesta gent del reducte. Podem pujar a l’ascensor amb ells a les dues del migdia i sabem quan pleguem que ja no hi són o que estan dinant a taula parada. Podem sentir-los comentar entre ells com està de malament la cosa i sabem que si fan aquesta rutina de menys d’una hora dues vegades al mes s’enduran cap a casa el mateix que nosaltres amb una carrera, unes oposicions, i moltes jornades de feina. No som envejosos i ens entendreix la seva proximitat, la seva similitud amb nosaltres. Entenem que si creuen i treballen per una Catalunya lliure i pròspera, es cobrin la seva part per endavant.
Ironies a banda, us explicaven a finals de novembre que vam registrar una al•legació al pressupost del 2012 sobre el Delegat del PMMU. De fet l’al•legació era contra les despeses irreductibles: primer l’esmentat Delegat, després les aportacions a partits polítics (350.000 €) i finalment les aportacions a les Federacions Sindicals de CCOO i UGT (54.812,30 €). Sobre aquesta última aportació hem fet al•legacions al pressupost repetides vegades als darrers anys i l’hem denunciat abastament de forma pública perquè no entenem que qui hagi de defensar als treballadors de la casa cobri precisament d’aquells amb qui hauran de negociar. Però deu ser costum dels dirigents que tenim, ja que a TMB (els mateixos polítics, dietes acumulables) continuen pagant 185.000 euros per alliberats sindicals declarats il•legals per la justícia.
Aquest any s’han superat en l’elaboració de l’informe que justifica la denegació de les nostres al•legacions. La seva resposta ha estat: “és una opinió de la CGT”. I és clar! Han descobert la sopa d’all. No es qüestionen, però, si és correcte o si és l’opinió de la majoria de ciutadans d’aquest país. Presentem al•legacions als pressupostos per a que s’assabentin els responsables polítics, aquells que es senten amb tant de suport que no els importa continuar la sagnia de la despesa èticament injustificable fins i tot en temps de bonança. No hi ha prou amb les dietes, els sous anticrisi i els assessors; a sobre hem de subvencionar als partits polítics (a tots !) i als sindicats que es dobleguen als seus dictats. Són els nostres diners i tenim dret a denunciar-ho.
Per acabar us expliquem que al reducte deuen haver pres poció màgica: ja no veiem en el resum de premsa cap notícia sobre els sous i les dietes dels polítics.
I molt lluny, a Barcino, l’emperador Trias creu, o fa creure, que la Gàl•lia està tota ocupada.
Continuarà...

Una nova decepció laboral!

El sistema imperant de pseudoinformació ens bombardeja amb reiterada precisió. Subliminalment, ens fa creure que l’ordre d’importància de les coses és proporcional al nombre de vegades que ens arriben els temes i se n’ocupa de conformar les “nostres” idees i de fer-nos creure que el que no esmenta és que no existeix. Política = retallades; gestió = retallades; funcionaris = inútils; funcionaris = privilegiats... i el que calgui a cada moment.

A l’ÀMB, tot i la bona salut financera que diuen que té, les ments pensants van decidir que calia fer el que veien fer, si més no com a mesura empàtica amb la formació política que llueix a la Presidència. Alguna raó lògica es podia esgrimir: si el pressupost d’inversió havia baixat un 50,7% respecte l’any passat, als departaments que molt majoritàriament disposaven d’aquesta inversió potser sobrava algú. Sense assenyalar a ningú en concret, es va demanar a tots els Directors de Servei que diguessin de quins contractes temporals podien prescindir. Ja s’havia notificat -amenaçat amb el final del contracte a unes 160 persones, ara calia que algunes d’elles es sacrifiquessin a la pira de les retallades, que és el que es porta de moda.

Finalment, només tres – 3!- van haver d’escoltar perles com que “havien d’escollir els millors”.Allargant fins a la crueltat el moment per decidir-se (van arribar a dir-ho l’últim quart d’hora del termini que es van comprometre), el resultat va ser lamentable.

Un Director de Servei, ben a la moda, va ser més papista que el papa i, tot i que les seves feines no minvaven amb el nou any, va donar uns quants noms. Alguns companys i companyes  van plasmar en una carta l’absurditat de la no renovació, però l’ego de qui va prendre la decisió va pesar més que les raons.

Un altre Director de Serveis -el que gasta més del pressupost d’inversió- va decidir que li anava bé la moda de les retallades per donar via lliure a les manies personals d’alguns i es va cebar en el més dèbil: una auxiliar administrativa. No es va tallar un pèl en criticar la feina d’aquesta treballadora que portava ja tres anys a la casa i fins i tot va boicotejar els intents de recol·locar-la a un altre lloc.

La resta de notificats-amenaçats, poc abans del solstici d’hivern, van anar signant els nomenaments com a funcionaris interins, la majoria per un any, alguns per sis mesos i algun per tres mesos. Potser tenen en ment fer un degoteig de rescissions. Estem atents i amb accions preparades. Hem pres nota del què i qui ho ha fet.

Tot plegat, ens sembla lamentable la manca de criteri, el classisme i les persecucions personals vistes en els nostres directius amb motiu d’aquestes no renovacions . Quina és la lògica de tot plegat? No s’entén! Per què? Equivocar-se és humà i rectificar dignifica l’home. De nou no s’ha pogut fer realitat el famós conte de Nadal de Dickens: l’orgull i la manca d’empatia s’han fet paleses en la Direcció.

Cada cop més es deshumanitza el treball, les persones ja no parlen, s’envien correus, no dialoguen, s’envien notes, no es pensa en persones sinó en estadístiques. Sembla que ens hem deixat atrapar por un món de ficció on els sentiments són l’últim i la cobdícia i el materialisme són allò més important. Sembla que estem en aquest carro i sentim tristor i desmotivació en pertànyer a una Entitat sense ànima.