Sí. El 2, no el 3. No volem parlar del percentatge que han rebut alguns
partits polítics com a comissions per adjudicació d’obra pública, sinó de l’augment
de sou que veureu reflectit a la vostra nòmina aquest mes. Efectivament, aquest
mes es materialitzarà a les nostres retribucions l’increment salarial acordat
per les directrius polítiques parlamentaries. Ara bé, perquè aquesta xifra i no
altra? Bé, no disposem de les argumentacions tècniques que avalen la mesura
però sabem que tot té a veure amb un sostre de dèficit fixat per
decisions d’experts econòmics considerats infal·libles. Fals sostre, podem dir.
Perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula, ningú es creu les xifres macroeconòmiques
que es fan públiques vist tot el que ha anat sortint a la llum en quant a
números d’ençà la gestió de la crisi econòmica. Que ens diguin que amb el 2%
estem recuperant part del poder adquisitiu que ens han robat durant els darrers
anys, no deixa de ser un cruel acudit quan a final de mes comparem despeses
bàsiques amb el que percebem per la nostra feina. I aquesta classe política ens
diu de tant en tant que hem de considerar que tenim sort, tot i recordant-nos
el teòric caràcter estable del nostre lloc de treball. Allò de la precarietat
laboral, més del 50% a l’ÀMB, no compta. O allò de la necessitat de
lluitar contra els baixos salaris i les deficients condicions laborals en molts
dels nostres proveïdors, fruit de les contractacions a la baixa, tampoc sembla
prioritari.
Però bé, aquests polítics nostres també veuran un canvi a l’alça dels
seus emoluments; en concret, les 76 persones (l’11% de la plantilla!) que tenen
la consideració de Personal eventual, és a dir aquells nomenats a dit
pels partits polítics representats a la casa. D’ells, uns quants sembla que fan
feina d’alta direcció i uns altres són assessors. En total tenim 39 assessors i
assessores a jornada completa (52.075,80 €/any) i 8 a mitja jornada (27.000 i escaig €/any). Ens assessoren 47 persones. Caldria pensar que estem ben assessorats,
però no. Aquesta gent no assessora en realitat a l’ÀMB ni s’interessa de forma
prioritària pels temes metropolitans. Treballen pel seu partit, recordem, unes
organitzacions de caràcter polític amb uns interessos no necessàriament
coincidents amb l’interès públic i general, dient-ho de forma suau. Tots els
grups polítics amb representació al Consell Metropolità disposen d’assessors en
funció de la seva representativitat. I què fan aquests senyors i senyores? Bé,
a banda de viure al Twitter, també demanen consulta d’expedients o presenten
acurades propostes en els Plens metropolitans, simulant que controlen la gestió
d’aquesta entitat pública. Tenen horaris molt especials -es lliuren de fixar
1/3 part de la jornada-, tenen dietes pagades, els mateixos beneficis socials
que la plantilla de l’ÀMB i més prebendes que ara no toca explicar. Aquesta
elit benestant amb privilegis socials i econòmics immerescuts, cobren de la
caixa pública uns cabdals monetaris que podrien ser destinats per exemple a
polítiques socials. O bé, ja que és un fenomen molt estès a totes les
administracions, si tots renunciessin als seus emoluments, la massa salarial de
tota la funció pública no apujaria tant i potser podríem tenir augments
salarials de, posem per cas, un 3%. Però bé, ara ens diran que parlar així del
que abans es deia la casta és fer demagògia. Però, qui calla, consent.