AVALUACIÓ DE RISCOS PSICOSOCIALS A L'ÀMB

Què és això? A grans trets, es tracta de veure si el nostre entorn laboral (companys/es, caps, maneres d’interactuar i relacionar-nos...) ens afecta el nostre benestar i en definitiva la salut.

Totes les feines estan descrites i en principi han de disposar dels equips de protecció individual pertinents. Totes les feines, les d’oficina també, tenen les recomanacions adients per a què, en exercir-les, no prenguem mal físic. A l’ÀMB disposem d’un  equip de Seguretat i Salut que vetlla per tenir actualitzada l’avaluació de riscos dels llocs de treball i la realitat és que som una empresa amb una baixa sinistralitat i hi ha pocs accidents i incidents i aquests provoquen molt poques baixes.

Però hi ha més baixes, a part de les que provenen d’accidents laborals i de les de malaltia comuna. Les baixes per depressió i/o ansietat a la Casa sobrepassen amb molt a les provinents d’accidents i probablement són una causa quantitativament important de les baixes totals. L’origen d’aquestes baixes podria estar a la feina i mai ho podrem saber si no s’avaluen els riscos psicosocials dels llocs de treball.

La Llei de Prevenció de Riscos Laborals estableix l’obligatorietat de l’avaluació de riscos psicosocials, però tradicionalment la direcció de l’ÀMB no ha volgut fer-la malgrat la nostra insistència des de fa molts anys. Sembla ser que una vegada va fer una, però no mereix ni el nom, ja que mai va ser compartida amb els Delegats de Seguretat i Salut (cadascú que tregui la seva conclusió).

Fa un any CGT va començar de nou a exigir-la dins del Comitè de Seguretat i Salut, després de dues denúncies que vam presentar a la Casa per a que donés protecció a treballadores que havien patit tracte denigrant per part dels seus caps -en aquests casos les baixes sí que eren clarament per la feina-. Ens van dir que finalment sí, que la farien, però fa uns tres mesos ens vam veure obligats a presentar una denúncia a Inspecció de Treball perquè no vèiem que efectivament s’iniciés. El passat 28 de novembre la Inspectora de Treball va donar un termini fins l’1 d’abril de 2020 per a  què se li presentés l’avaluació de riscos psicosocials. El dia 9 de desembre es va incoar el corresponent expedient per contractar l’empresa que l’ha de realitzar i és previsible que entre gener i febrer tot el personal rebem enquestes que podran acompanyar-se d’entrevistes personals. La participació serà voluntària, però és molt recomanable, tenint en compte que es mantindrà en tot moment l’anonimat. Queixar-se a la persona de confiança ja no serà l’únic recurs.

S’hauran de proposar mesures de correcció allà on es detecti risc pels treballadors. A CGT sospitem que la situació d’alguns departaments pot donar força feina a l’empresa que en resulti adjudicatària quan redacti els seus informes, abans de l’1 d’abril de 2020.

Cap dona més assassinada

Prou Violències! Per tu, per nosaltres, per totes.

Des de CGT, un any més, tornem a alçar la veu contra qualsevol tipus d’agressió per qüestió de gènere. Des de l’any 2013, ja són més de mil dones assassinades al nostre país i milions al món, però aquesta massacre encara no es diu pel seu nom: TERRORISME MASCLISTA.

Assassinats que són permesos per un Estat masclista i patriarcal, que ens veu a les dones com a objectes a explotar en tots els àmbits de la vida. Un sistema patriarcal que deixa al carrer assassins, que després de violar i assassinar les dones estan en llibertat i exercint la seva professió.

Dones que pateixen maltractaments, que també estan vivint el maltractament institucional per part de la justícia i que veuen com a única sortida si suïcidi en no aguantar més la pressió, les amenaces i l’assetjament. Les seves morts no computen com assassinats per aquest Estat i sistema tan culpable com el mateix assetjador per continuar permetent que això succeeixi impunement.

Menors que també són víctimes dels feminicidis o deixats en situació de desemparament i que tampoc es comptabilitzen com a víctimes de violència de gènere.

Ens presenten cada dia com a cosa quotidiana que vagin sortint “manades” de violadors i agressors, fent a més al·lusió a la culpabilitat de la víctima (no es va defensar, no portava una roba adequada, era tard ...). No volem haver de defensar-nos, no volem tenir por, volem viure lliures i tranquil·les.

Des de CGT proposem unir les nostres forces contra aquesta xacra que ens està matant. Fem una crida a la mobilització social, a l’organització i a continuar lluitant tots els dies per plantar cara amb fermesa a aquest sistema neoliberal, capitalista, patriarcal i masclista que considera a les dones poc més que un objecte sexual a la seva plena disposició.

Davant de qualsevol agressió: acció directa i autodefensa, sense por, sense sentiment de culpa.

Ens volem vives i combatives

Contra tot abús de poder

Contra qualsevol violència per raó de gènere

VISCA LA LLUITA FEMINISTA!

VISCA LA LLUITA ANARCOFEMINISTA!

Manifestació 18h30' als Jardinets de Gràcia. Acte final a Plaça Catalunya.

EL 'NEGOCI DELS PLANS DE PENSIONS

EL 'NEGOCI' DELS PLANS DE PENSIONS

Heu pogut veure a l’Intranet les aportacions que enguany farà la casa al Pla de Pensions. Nosaltres, aquest any també, us volem donar elements per a ser més conscients del què significa aquest insegur sistema d’estalvi privat, especialment en aquests temps de tantes reivindicacions socials.

La nostra Direcció Institucional es va afegir amb entusiasme a aquests plans  a principi de segle. Eren els temps que un visionari recomanava que s’instaurés l’obligatorietat que tots els treballadors tinguessin un pla de pensions. Es deia Rodrigo Rato.

Aquests teòrics complements de les nostres pensions públiques formen part d’un projecte polític perfectament planificat des del capital i transversal a la majoria de partits. Són l’amenaça més gran que té el sistema públic de pensions a causa de la cobdícia de la banca i de les polítiques neoliberals que condemnen a la pobresa a gran part de la població mundial. A Xile, i degut a les pràctiques de l'escola de Chicago, teniu un exemple recent. Els mitjans de desinformació ja fa anys que ens bombardegen amb missatges donant per fet la insostenibilitat de l’actual sistema de prestacions, tot i tenir en contra l’opinió de molts economistes de prestigi (òbviament d'altres escoles, no de la de Chicago), als quals es silencia.

En aquest negoci, els únics que hi guanyen són els bancs, als quals, no oblideu, l’Estat va haver de rescatar amb milions d’euros. Euros que, com a contribuents, van sortir de les nostres butxaques en detriment del sistema de salut, de l’educació etc. A banda, les rendes altes també són beneficiàries ja què quan es jubilen perden poder adquisitiu perquè la pensió pública màxima està limitada. És curiosa la coincidència de la propera jubilació d’un element de la Direcció amb l’augment substancial de l’aportació institucional al pla els darrers anys.

El diari Cinco Días informava l’any passat que El Pla de Pensions de l’ÀMB va quedar en el 8è lloc del rànquing dels 20 pitjors de tota l’administració espanyola. La seva baixa rendibilitat econòmica -pot ser fins i tot negativa- porta a qüestionar aquests diners que figura que ‘ens dóna’ la casa. Si aportes 51€ la casa aportarà 1000€... que tu no veuràs! Perquè s’ingressaran a una entitat financera que especularà amb ells com vulgui: les possibilitats que té la Comissió de Control d’influir en les seves inversions són més que minses. En el cas que al saldo quedés alguna cosa a l’hora de la teva jubilació, hauràs de restar tota la fiscalitat corresponent. Com a negoci deixa molt que desitjar.

Darrerament, informes de sesudes universitats americanes molt a favor dels plans de pensions, advertien què, amb els tipos d'interés actuals, caldria invertir el 30% dels nostres guanys totals durant els darrers 30 anys de la nostra vida laboral per a tenir una pensió similar al nostre salari... Qui pot estalviar el 30% del seu sou?

Des de la CGT sempre hem apostat pel sistema solidari de pensions de la Seguretat Social, gestionat públicament i perfectament sostenible si, com cada dia més veus demanen, es reduïssin les bonificacions a les quotes empresarials, es revisessin a l’alça els topalls de cotització i es traspassés el finançament de la Seguretat Social i les pensions als Pressupostos Generals de l’Estat.

Com cada any, aquest també hem demanat sense èxit que aquests diners s’integrin dins del nostre sou com la majoria del personal desitjaria i així, amb la seva cotització, contribuiríem a la bossa de la seguretat social.

I mentrestant tot això arriba, què hem de fer a l’ÀMB? Doncs, si no vols contribuir a trinxar les nostres pensions públiques i permetre als bancs fer encara més negoci amb les nostres vides, no ho acceptis. Dedica aquests 51€ a alguna causa solidària o a tu mateix –autèntic jubileu-. Som molts que ja ho fem des de fa anys.

L’OFICINA ANTIFRAU INVESTIGA L’ÀMB

L’acurada gestió dels diners per part d’una institució pública és un dels principis que regeixen el procedir de les Administracions. Si més no, hauria de ser així. Però en el cas de la concessió de subvencions sovint s’han fet servir per captar adhesions o pagar favors a determinades associacions o organitzacions. Allò que se’n diu clientelisme.

L’ÀMB no és una excepció i així els sindicats UGT (FESP-UGT CATALUNYA) i CCOO (FSC-CCOO CATALUNYA) poden rebre aquest any ajuts econòmics a compte dels pressupostos de l’entitat per un total de més de 54.000€. És una quantitat que si fa no fa s’ha mantingut estable des de fa 22 anys superant així el milió d’euros recaptats per aquestes organitzacions per tal de contribuir a la consolidació i desenvolupament de les estructures sindicals. Així figura en la documentació d’uns acords que s’inicien en 1995 avalats pel llavors Secretari General de la Secció Sindical d’UGT a l’ÀMB, que era al mateix temps Coordinador de Relacions Laborals. Eren temps en què aquest sindicat era una de les potes del PSC com recorda bé el nostre Vicepresident Sr. Balmón, impulsor aquí i al seu municipi de les polítiques d’ajuda econòmica a determinades associacions. No entrarem aquí a valorar ara els més de 150.000€ que es reparteixen cada any els partits polítics a l’ÀMB. Ara no toca.

Creiem que la independència econòmica és fonamental per tal de poder defensar els interessos dels treballadors sense cap tipus d’hipoteques. CGT no rep ni ha rebut mai ni un euro de subvenció dels pressupostos de l’ÀMB. Tenim les mans lliures i no devem cap favor. Diuen que ningú mossega la mà de qui li dona de menjar i així hem defensat sempre que els sindicats han de mantenir-se bàsicament amb les quotes de la seva afiliació per tal de no esdevenir unes macroestructures burocratitzades, l’objectiu de les quals no és més que la seva supervivència i no pas la millora de condicions laborals. Així ho dèiem al 1998 quan es va constituir la Secció Sindical de CGT a les Entitats Metropolitanes (veure a la part dreta del bloc els antics exemplars de la nostra revista El Brollador núm.1) i des de llavors ho hem denunciat en les Meses de Negociació, en al·legacions als Pressupostos i en escrits públics.

L’any 2017 vàrem presentar escrit a l’Oficina Antifrau de Catalunya denunciant aquests fets i vet aquí que, coincidint amb la inclusió a l’ordre del dia del proper Consell Metropolità de la concessió dels ajuts a UGT i CCOO, ha arribat una notificació oficial de la Resolució de l’esmentada Oficina Antifrau que entre d’altres coses diu:

- La concessió dels ajuts és un presumible atemptat a la llibertat sindical i podria comportar l'obligació a retornar les quantitats percebudes.

- No consta el control financer de les quantitats atorgades.

- Adverteix d'una possible infracció greu en la normativa d'ordre social per la qual s'interpel·la per a què es depurin responsabilitats.

Aquesta Secció Sindical ha sol·licitat la retirada de l’ordre del dia del proper Consell Metropolità dels punts referits a aquestes subvencions, donada la seva possible nul·litat jurídica.

Fa uns anys, abans de la anomenada obsolescència programada, un anunci d’electrodomèstics deia que “el tiempo nos dará la razón”. Nosaltres no ho dubtem: un altre sindicalisme honest, autònom i solidari és possible.

La repressió continua. Tot segueix igual.

Transcripció d'un fragment del discurs que l'advocat August Gil Matamala féu a la Primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades el 18 de març de 2015 al Saló del Tinell a Barcelona:

Acabo. La repressió política a l’Estat espanyol en la present etapa de democràcia autoritària té les seves arrels en el franquisme. Han canviat sens dubte les formes, els procediments, la intensitat i l’àmbit d’aplicació, però la repressió continua essent una realitat vigent. Aquesta persistència no és més que el reflex de la continuïtat, malgrat els canvis de règim, d’uns principis estructurals que determinen la política espanyola i que venen històricament de molt lluny. Aquests principis, que el franquisme va portar a la seva exasperació i que els governs de la monarquia estan decidits a preservar, es poden resumir en tres: la defensa de la indissoluble unitat d’Espanya, la defensa de la propietat privada i del sistema d’explotació capitalista, i la defensa d’un ordre social fonamentat en els principis de jerarquia i autoritat. Qualsevol que amb la seva actuació posi en perill real algun dels esmentats principis, vertebradors de l’actual sistema de dominació reaccionària, trobarà la resposta repressiva de l’Estat. No disposo de més temps per estendre’m en aquest punt, i potser no cal, ja que tots els presents podeu trobar exemples del que dic en l’actualitat més recent. Només en la mesura que es faci realitat la utopia revolucionària d’una societat plenament democràtica, respectuosa amb els drets humans fonamentals i les llibertat individuals, que hagi abolit l’explotació de l’home per l’home i la dominació de l’home sobre la dona, així com d’una nació sobre una altra, s’hauran creat les condicions per posar fi a la llarga i dolorosa història de la repressió política i social. Mentre seguim lluitant perquè aquest dia s’acosti, no oblidem la indispensable solidaritat amb les víctimes de la repressió i, sobre tot, amb els qui sovint la pateixen: els seus familiars.

Ens continuem llevant a la mateixa hora

Doncs sí, el passat dilluns 27 de maig, dia de ressaca electoral per a alguns, nosaltres ens vam llevar a la mateixa hora de sempre per venir a treballar.

Fa quatre anys quan es va iniciar la legislatura municipal ara esgotada també ens vàrem aixecar del llit a la mateixa hora si fa no fa. Llavors el nostre bloc descrivia l’ÀMB així: L'anomenada ÀMB és un entramat institucional amb centenars de consellers, assessors i polítics vivint dels diners públics i uns quants funcionaris, contractats, becaris i personal d'empreses externes suportant-los i donant servei públic als ciutadans.

En aquells moments van sortir escollits un munt de representants  de candidatures que representaven la ‘nova política’ i, malgrat la nostra idiosincràsia contrària a la democràcia delegada, ens vàrem il·lusionar una miqueta. Si més no, confiàvem que les Institucions Metropolitanes deixessin de ser la menjadora d’un seguit d’incapacitats/des per a treballar a l’empresa privada o superar un procés selectiu a l’àmbit públic, d’una tropa d’endollats pel partit. Doncs no, de seguida vàrem veure com totes les formacions polítiques s’afanyaven a col·locar tots els assessors que tenien adjudicats. Tots ells, malgrat la seva empatia inicial amb el personal que els va portar a reclamar – i aconseguir-  equiparar-se en les prestacions socials de la plantilla, mai han fet l’esforç de fitxar els marcatges horaris com nosaltres. Per a ells la nova Normativa estatal de Registre Obligatori de la jornada laboral no és d’aplicació.

Vàrem creure que a l’ÀMB moltes coses canviarien i sí, algunes varen canviar i en positiu, no totes són negatives. Així la multiplicació de serveis de ‘planificació’, ‘transparència’, ‘coordinació’, ‘innovació’, ‘organització’, ‘gestió de processos’, ‘qualitat’, ‘planejament’, ‘programes i estudis’, ‘desenvolupament’, ‘promoció’, ‘estratègia’, ‘avaluació’, ‘prospectiva’ i fins i tot ‘convivència’ han fet que la plantilla augmentés la qual cosa ja era necessària, tot i que de molts serveis no entenem sincerament la seva utilitat més enllà de donar feina com a Caps a quadres del partit que veuen en l’ÀMB una oportunitat de treure’n profit. Fins i tot alguns, malgrat les seves remuneracions substancials, han aprofitat per endur-se a casa ampolletes d’aigua a la cartera...

Vàrem suposar que la denúncia d’episodis anecdòtics però il·lustradors com el que vàrem fer respecte de l’entrepà diari per esmorzar del Senyor Gerent, pagat amb diners públics, tindria solució. Doncs no. No només això, sinó que els Grups Polítics es varen enfangar en una discussió per justificar els milers d’euros que reben de l’ÀMB com a finançament i, a la fi, han seguit destinant els diners a finançar les estructures de partit i alguns a atipar-se els dies de reunió amb uns bons àpats pagats pels contribuents.

Ens pensàvem que s’aprofundiria en polítiques en favor dels ciutadans, en resolució de problemes reals donant servei públic de qualitat, però hem vist com les discussions en el Consells en moltes ocasions només s’animaven en parlar a favor o en contra del ‘Procés’ i com inversions en municipis o problemes del conjunt del territori es despatxaven amb desinterès, malgrat el munt d’euros invertits. Això sí, hem innovat amb idees brillants com un Festival de Dansa Metropolitana, el disseny d’objectes reutilitzats amb armilles dels refugiats a Lesbos –que segueixen en la mateixa situació- o la “tremenda” incidència que ha tingut la creació d’Agències de Desenvolupament econòmic donant suport als serveis locals de promoció econòmica...

Malgrat tot, alguna cosa bona s’ha aconseguit: La classe política que dirigeix l’ÀMB va deixar per una estoneta de viure al twitter i va decidir que ens poguéssim apropar al seu món i veure’ls en plenitud als Consells Metropolitans en streaming, en viu i amb tota la brillantor que es mereixen, sense spoilers. Això ha estat fantàstic, de debò, tot i què se’ns acumula la feina: Joc de Trons, Consells Metropolitans...

Fa quatre anys el nostre bloc descrivia l’ÀMB de la mateixa forma que la descriu ara. I nosaltres, com sempre, amb la vella o la nova política ens llevarem demà a la mateixa hora, si fa no fa, per anar a treballar.