On ho havíem deixat? Ah, sí!: el membre de la Mesa Nacional del PSC que és reclamat per l’ÀMB en comissió de servei de l’Ajuntament de Barcelona i se li atorga un subgrup més alt que el de l’entitat d’origen i el nivell més alt possible. Un grup C amb despatx i butlla per anar i venir.
Us havíem dit que la comissió de servei era només fins el 31 de desembre... i ara sabem perquè. Dins el pressupost general per al 2012 hi ha la relació de càrrecs directius i les seves retribucions. Tranquils, les retribucions no han augmentat, només el número de directius. En concret, hi ha un nou Delegat del Pla Metropolita de Mobilitat Urbana (76.182,40 € anuals), la qual cosa fa augmentar l’increment del personal directiu de l’ÀMB respecte les tres entitats de les quals prové fins al 19,7%. Visca les retallades!
Dins de l’expedient que “justificava” la reclamació en comissió de servei d’aquest “capità” del PSC, es troba un informe del Director de Serveis Tècnics i del Director de Transport i Mobilitat on deien que era necessària aquesta figura de Delegat i detallaven les seves comeses: totes dins dels epígrafs “dirigir” i “impulsar”, clarament fora de l’abast d’un grup C. Aquest informe està datat tres dies després que el Director de Serveis Generals i el Coordinador de Recursos Humans afirmessin en un altre informe que aquests directors de Transports reclamaven a la persona en concret que es volia fitxar. Està clar que les dates indiquen clarament la seqüència real dels esdeveniments, amb l’afegitó que aquests Directors no van voler escriure el nom concret que sens dubte se’ls demanava. La necessitat d’aquest Delegat és ara la mateixa que quan es va constituir l’ÀMB: cap. Així ho hem expressat en l’al·legació que hem interposat a l’aprovació definitiva del pressupost general de 2012.
El moment propici perquè l’aclaparadora majoria del PSC imposés al Ple un altre càrrec directiu (per omplir de nàufrags d’altres administracions l’illa política que és l’actual ÀMB) era l’aprovació definitiva del pressupost general pel 2012, però a principis d’octubre això quedava massa lluny. I per això es va muntar la comissió de servei de l’ “agent de la guàrdia urbana, subgrup C2” -així ho denomina l’Ajuntament de Barcelona en el decret que autoritza la comissió de servei- i se’l va fitxar pagant-li tant com va semblar que podia colar: molt més que a l’Ajuntament de Barcelona, òbviament.
Senyors de la resta de partits que conformen el Consell Metropolità, o sigui CiU, PP, ICV-EUiA, ERC i JpP: a l’ÀMB no necessitem un guàrdia urbà. El fet que se’l fes venir abans de poder nomenar-lo càrrec directiu dóna idea de la confiança que té el PSC per poder fer el que vol, que en aquest cas és col·locar tant bé com pugui els seus. Els darrers dies els mitjans de comunicació ja s’han fet ressò de la injustícia que representa que vostès cobrin indemnitzacions per venir a l’ÀMB, a més del seu sou. L’opinió pública no els té precisament en gran estima. Tenen l’oportunitat de rentar-se la cara i de no fer-se còmplicesd’un clar acte de nepotisme. Volen que la gent entengui que l’únic consens universal entre vostès és per cobrar i per col·locar els seus? Potser la premsa només ha destapat la punta de l’iceberg; potser aviat farà publiques les mil raons per ser polític com la millor manera de quedar-se al marge de totes les crisis i de les receptes per sortir-nos-en...
Francesc Narváez Pazos va ser guàrdia urbà a
l’Ajuntament de Barcelona durant uns quatre
anys abans que la seva vàlua (i la
seva militància en el PSC des de 1976) li proporcionés la Direcció de Serveis del
Districte de Sant Martí i una assessoria en l’àmbit de la via pública. Set anys
més tard va ser escollit regidor del mateix districte. Votació rera votació, va
sortir elegit i va continuar com a regidor durant 20 anys. La seva experiència,
ignorant la veu dels veïns i prioritzant les directrius del partit (cas 22@),
li va valdre convertir-se durant la passada legislatura en Regidor de
Mobilitat, repetir per tercer cop com a President de l’Institut
Metropolità del Taxi i assolir la presidència de l’Entitat del Medi
Ambient, amb la presidència aparellada de les empreses públiques TERSA i
EMSSA. També va ser durant molts anys Vicepresident de l’Institut Municipal de
Persones amb Discapacitat i darrerament Vicepresident de la Comissió Catalana
de Trànsit i Seguretat Vial. Tots aquests càrrecs –i segurament altres que
desconeixem- els va exercir simultàniament.
Quan dos mesos abans de les darreres eleccions
municipals va anunciar la seva lloable intenció de no presentar-se per donar pas a la renovació, també va dir que tornaria
a la Direcció de serveis de l’inici de la seva carrera política. Però el PSC va
perdre les eleccions i CiU tenia al cap altre perfil per les direccions de
servei. Així doncs, desprovist dels càrrecs, sous i indemnitzacions
corresponents, es va reintegrar immediatament al seu antic lloc de treball
i durant uns tres mesos l’Ajuntament de Barcelona li va pagar
religiosament el seu sou com a grup C2. No sabem quin nivell
tenia; el que sabem és que un guàrdia urbà sense cap càrrec té un nivell 16.
Tampoc sabem si es va apropar gaire a alguna de les casernes poblades per
excompanys que s’havien hagut de quadrar davant d’ell durant 27 anys.
Alguna cosa no devia rutllar a la seva feina originària a
l’Ajuntament de Barcelona, a banda que els polítics de torn ja no són del PSC,
perquè la flamant ÀMB el va reclamar en Comissió de Servei. L’expedient
administratiu d’aquesta comissió de serveis (núm. 1043/11) és força surrealista
pel que fa a la “justificació” i a les dates de la seva tramitació. Dit i fet: amb
efectes 15 d’octubre, i de moment fins el 31 de desembre (haurà rebut la carta
de finalització de contracte?) el Sr. Narváez es deixa veure una mica pel
despatx de la 3a planta de l’edifici B que va exigir quan va entrar. Es veu que
passa la major part del seu horari laboral a prop dels seus companys
socialistes de la planta 6a de l’edifici A.
Més
d’un, a aquestes alçades, ja deu haver malpensat que un personatge de la seva
categoria política –membre del Consell Nacional del PSC- no pot ser que cobri
un sou d’auxiliar (C2). L’ha encertat: l’ÀMB és hereva, també, de la
memòria dels seus càrrecs polítics i l’ha acollit amb el despatx obert i un nivell
C1 22 com a tècnic especialista; és a dir, 826 € mensuals més que
un C2 16. No sabem què fa, ni com han estat les proves per passar
del grup C2 al C1, però segurament té el rècord (a més de ser l’edil de
Barcelona que ha oficiat més casaments civils) de ser l’únic subgrup C2 que
l’ÀMB o les seves entitats antecessores reclamen en Comissió de Servei.
Deu
ser difícil tornar a ser humà en tan poc temps. Aquests “baratos”, com diu el
Cristiano Ronaldo del “Crakòvia”, cobren massa poc. Sort que als companys del
partit els costa poc recompensar amb un sou que no paguen ells i aquí, a l’ÀMB,
remenen les cireres. I el President Trias a callar, que prou favor li fem
treient-li de la nòmina de l’Ajuntament.
Ah!
I no us oblideu d’anar a votar el proper dia 20, perquè ja veieu que canvia
molt la cosa depenent qui trieu...
El
passat 8 de novembre la nostra secció va adreçar-se al Gerent de
l’ÀMB, per tal que regularitzés de forma immediata la situació
contractual de molts treballadors que estan en precari i els nomenés
funcionaris interins, la qual cosa, els hi donaria una relativa major
estabilitat laboral. És aquest un tema amb el qual aquesta Secció
és especialment sensible. Quatre dies abans, el Coordinador de
Relacions Laborals ens va informar de la suposada voluntat de la
Direcció de passar a interins a la majoria d’aquests contractats
amb data 1 de gener. També fa unes setmanes l'Il·lm.President
Senyor Xavier Trias i Vidal de Llobatera en persona va informar en
reunió amb un sindicat subvencionat de la casa que, llevat de casos
puntuals, la majoria de contractes es renovarien – i que la
situació financera era bona...-.
De
forma sorprenent, el mateix dia 8, la Direcció va lliurar una
notificació a tots aquests treballadors dient que el seu contracte
finalitza a finals d’any, formalisme no obligat amb aquest termini,
54 dies abans.
Aquest
centenar aproximat de persones tenen contractes que finalitzen amb el
mandat institucional –
molts
amb Obra o
Servei lligat al mandat institucional -. Atès
que va haver
canvi de mandat amb les eleccions municipals a finals de maig, només
veiem dues possibilitats: o estan contractats fins que finalitzi
l’actual mandat -del qual encara en falten tres anys i mig- o estan
treballant sense contracte -això seria un frau de llei-. En
qualsevol cas, creiem que la notificació no té cap tipus de valor
jurídic i que fins i tot pot ser una nova infracció laboral que hem
posat en coneixement dels nostres serveis jurídics.
Atenció:
estem parlant de més d’un centenar de persones, amb els seus
neguits personals, familiars i, com no, econòmics.
Llavors,
per què fan aquesta comunicació?
A
poc a poc ens arriben informacions de caps amb perfil polític
“esquerrà” que van dient als seus subordinats que tot és
“normal” en el marc de les retallades actuals. Recordem: estem en
plena campanya electoral. Qui fa retallades? El PP i CiU. El primer
està totalment marginat de l’equip de govern de l’ÀMB i el
segon és el partit del President de l’ÀMB qui sembla no
adonar-se'n que els gestors de l’entitat poden treure rèdits
polítics sembrant la por entre el personal. Potser vindran després
a presentar-se, ells o algun sindicat “possibilista” a posar-se
les medalles de salvadors de la pàtria.
Mentrestant,
no hi ha hagut cap tipus de formalisme ni informació als representants
de personal per “fitxar” a l’ex-regidor de l’Ajuntament de
Barcelona, ex-President de l’Institut Metropolità del Taxi i de
l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient qui, com es veu que s’ha
quedat sense cadira, aquí l’hi han preparat un despatxet.
Pròximament, us ampliarem la informació.
Tot
plegat, ens fa pensar que el nostre President no sap el que se li
belluga per sota. Potser per això diu –a diferència del que farà
a l'Ajuntament de Barcelona– que no treurà la paga extra de Nadal
als directius i polítics metropolitans.
El mapa galàctic de directius-funcionaris eventuals es completa ara amb el nomenament del nou Director de Serveis de Desenvolupament Econòmic. Però el Servei de Recursos Humans no ha deixat de treballar ni un moment (deu ser per això que no ha tingut temps d’informar-nos) després de la materialització de la nova ÀMB: l’endemà d’aquesta, el 22 de juliol, es va nomenar funcionari interí, amb caràcter d’urgència, un economista adscrit a la Direcció de Serveis Tècnics de Transport i Mobilitat amb nivell 29 de complement de destinació. El seu nomenament s’extingirà quan l’execució del programa temporal (EPT) al qual s’assigna arribi a la seva fi, de la mateixa manera que els altres 13 nomenaments de funcionari interí que s’han fet des de la data indicada. També s’han contractat en pràctiques dues persones, s’han reincorporat vells coneguts, s’han adscrit diverses persones en comissió de serveis... En fi, un no parar.
Paral·lelament, diuen que el Sr. Trias, President de l’ÀMB, ha informat de la voluntat de mantenir la majoria dels llocs de treball temporals i precaris que en teoria finalitzaven aquest any (res de deixar de precaritzar allò que és estructural) i de la “bona salut financera de la casa”.
Nosaltres no podem evitar pensar en els nostres sous congelats. Tenim a mà les nostres retribucions com a treballadors que no han canviat de grup ni de nivell des de fa més d’una dècada i tenim els sous del personal directiu d’anys enrere; amb la nostra curiositat habitual ens remuntem fins una data rodona. De gener de l’any 2000 a gener de l’any 2011 l’IPC de la província de Barcelona ha pujat un 41,2%. Un sou mitjà d’un treballador de la casa, amb 4 triennis més –concepte no recollit en la retribució dels càrrecs de confiança-, ha pujat un 25,6%, el del gerent un 36,8%, el dels directors de servei “comuns” un 44% i el del director de serveis generals (quan es va crear, l’any 2001, es deia “serveis centrals”) un 52,86%, en deu anys.
Amb els polítics no caben comparacions: ells, tret d’assessors i caps de gabinet, no cobren sous, només “indemnitzacions”, ja us ho dèiem. Alguns seran “indemnitzats” per un import més alt que els vostres sous. També seran indemnitzats per l’assistència a algun dels 44 organismes (consorcis, associacions, fundacions, instituts...) i empreses en els quals participa l’ÀMB. Més de 70 dels nostres consellers hauran d’assistir a consells d’administració, juntes de govern, assemblees, patronats, plens, comitès executius... Entre aquests, qui s’emporta la palma és la nostra Vicepresidenta de l’Àrea de Medi Ambient Assumpta Escarp (PSC),amb 13 càrrecs en aquests òrgans. La segueixen el Vicepresident d’Àrea de Transport i Mobilitat, Antoni Poveda (PSC) amb 5 d’aquests càrrecs i el Vicepresident Jordi Portabella (ERC), també amb 5. El nostre Vicepresident Executiu(PSC) i el nostre President(CiU), només ostentaran 4 i 3 càrrecs respectivament, en representació de l’ÀMB. En aquests organismes, però, també assisteixen directius i tècnics de l’ÀMB, i hem de reivindicar un menor volum de feina per algun d’ells: el Director de Medi Ambientté fins a 15 càrrecs en aquests empreses i organismes, mentre el Gerent només en té 6.
Us dèiem a l’anterior capítol que els consellers de l’ÀMB són indemnitzats per valor d’uns 800.000 € anuals per venir al Consell, Junta de Govern, etc... I per anar a aquests 44 organismes, quant cobren? Ai, no ! Quant els “indemnitzen”? Continuarà...
El dissabte 15 d’octubre es reproduiran arreu del país, del continent i fins i tot del mon, les manifestacions d’indignació que començaren un altre dia 15. La crisi la paguem sempre els mateixos i les retallades, lluny de la lògica, es produeixen on fan més mal. A nosaltres, sense anar més lluny, ens van retallar el 5% (de mitjana) i ens han congelat fins qui sap quan. Tampoc ens refiem de qui assegura que no ens demanaran més: han mentit massa vegades. Sens dubte són els politics qui més ens indignen: els europeus que no volen baixar de la “business class”, els de l’estat que n’hi ha per llogar-hi cadires i els d’aquí que no entenen ni volen entendre res, excepte que volen seguir pegats als seus privilegis. I no aconsegueixen enganyar-nos quan diuen que es retallen el sou, perquè sabem que tenen “indemnitzacions” diverses a les quals no hi renuncien. Només aquí, a l’ÀMB, es paguen més de 800.000 € anuals per aquest concepte; és a dir, per acudir a consell metropolità, junta de govern, comissió informativa, etc...reunions que poden ser de la durada d’un llampec, o d’una pluja d’estiu, segons el cas. Als funcionaris de la casa ens titllen de privilegiats per tenir un lloc de treball guanyat amb oposicions públiques, però no paren d’omplir les administracions de càrrecs de confiança -posats a dit i sense que es defineixin les seves funcions- amb sous anticrisi. A la flamant ÀMB, sense anar més lluny, paguem sous d’aquests (caps de gabinet, assessors d’àrea i assessors grups polítics) per valor de 1.929.411 € anuals; és a dir 168.115 € mésque abans que érem dues entitats i una mancomunitat. No havíem de fer més amb menys? Per obtenir aquestes dades només cal saber sumar i llegir el que la mateixa casa ha publicat al DOGC (núm. 5971 de 26.9.2011, pàg. 49794, 49807, 49814, 49816). Quan van publicar allò referent a les entitats anteriors, van incloure al personal directiu, però no ho van fer quan es va tractar de la nova ÀMB. Per damunt de tot, “transparència” ens diuen. Però a la CGT som curiosos de mena i vam consultar l’acta del Consell Metropolità de l’ÀMB extraordinari i urgent de 21 de juliol, ja que allà, per força, havien de constar les retribucions del personal directiu. A més de canvis de denominació, Directors d’Àrea per Gerents, amb el mateix sou, hem trobat dos nous Directors de Servei, un de Desenvolupament Econòmic i un de Planificació Estratègica (ostres, això deu ser important!) i un Director de Serveis Generals que ja teníem a les tres entitats amb un nou sou que revela que no és gens supersticiós: 13.013 € més que abans. És a dir, els directius de l’ÀMB ens costen 156.738 € més que abans. En resum, 168.115€ més pels polítics metropolitans més 156.738€ pels directius: 324.853€ més que abans de la unificació de les tres entitats. I tot això sense comptar que aquesta casa està esdevenint refugi d'“elefants”: persones amb perfil polític i sous altíssims que aterren des d’altres llocs i no se sap ben bé que fan.
I, atenció, hi haurà més capítols d’aquesta història...
Si tot això t’indigna, dissabte tens una ocasió de fer-te sentir.
MANIFESTACIÓ DISSABTE 15 D'OCTUBRE A LES 17:00H. A PLAÇA CATALUNYA
Des de l'acampada de Barcelona, amb el suport de moltes Assemblees de barri i pobles de la Comunitat Autònoma de Catalunya hem convocat unes mobilitzacions amb la finalitat d'aturar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Per això hem convocat una acampada a les 19H del dia 14J al Parc de la Ciutadella i fem una crida a tota la població a assistir a les portes del parlament el dimecres 15 de juny a les 7H del matí per bloquejar practicant la desobediència civil l'entrada dels parlamentaris. Tanmateix la FAVB ha convocat una concentració el dia 15 de juny a les 11H del matí al Parc de la Ciutadella.
L'objectiu és protestar en contra de tots les retallades, les privatitzacions, els concerts econòmics i l'externalització amb fins lucratius dels serveis socials, sanitat, educació i cultura, medi ambient, justícia, etc...que ja estan afectant a la ciutadania en general. Aquest procés de retallades i privatització, que patim a diari, és molt possible que segueixi el seu curs, i en els propers mesos es faci més evident, hem de fer sentir les nostres veus.
Per tot això animem a tota la ciutadania a sortir al carrer a protestar contra aquestes accions que, de forma progressiva, estan destruint les bases del nostre, ja malmès, estat del benestar. La ciutadania demostrarem als poders polítics i econòmics que segueix activa i indignada. A Barcelona es convoca la manifestació el 18 de Setembre a les 19h a Plaça Catalunya. La proposta és concentrar-se en diferents punts de la ciutat, representant de forma simbòlica cada un d'ells un sector dels que està patint retallades i marxar en columna cap a plaça Catalunya , per des d'allà, a les 19h totes les columnes unides, marxaran en manifestació fins a Arc de Triomf.
Els punts de concentració i sortida són els següents:
- Consorci d'Educació de Barcelona, com a símbol de les retallades en Educació i Cultura. Sortida a les 18h30 des de Pl Urquinaona. Urquinaona.
- CAP Drassanes, com a símbol de les retallades en Sanitat. Sortida a les 18h des de la porta del CAP Drassanes. ( Drassanes / Paral · lel).
- Institut de Ciències del Mar (CMIMA), com a símbol de les retallades en Medi Ambient. Sortida a les 18h des de la porta de l'Institut a Passeig Marítim de la Barceloneta, 37-49. ( Ciutadella).
- Seu del Departament de Justícia, com a símbol de les retallades a Justícia. Sortida a les 18h des de la porta del Departament de Justícia, c. d'Aragó, 332.
- Seu del Departament de Benestar Social i Família, com a símbol de les retallades en Serveis Socials. Sortida a les 18h des de la porta de la seu Departament Benestar Social i Família, Pl Pau Vila.
Des de Plaça Catalunya, el recorregut proposat és des de Plaça Catalunya, baixar per Via Laietana fins Pla de Palau, seguir fins a Ciutadella, pujant per Pg.Sant Joan, per acabar a Arc de Triomf.
L'email de contacte del Grup de Treball "Barcelona 18S" és comisionbcn.18s@gmail.com.
Per més informació us podeu adreçar al blog "Defiende lo Público",CLICANT AQUÍ
REFORMA CONSTITUCIONAL I NOVES MESURES ANTISOCIALS. “AUTOCOP D’ESTAT” DELS POLÍTICS
LA CGT PROPOSA I CRIDA A LA REVOLTA SOCIAL
La Reforma de la Constitució perquè es reculli el principi d’estabilitat pressupostària i que posa sostre a la despesa pública suposa la fi de l’estat del “benestar”.
La Reforma de la Constitució que ha pactat el govern socialista amb l’oposició conservadora, pel seu contingut i pel seu procediment, representa el màxim atac que s’ha comès des de la dictadura franquista contra la societat civil i el model de democràcia que tenim.
Aquesta reforma perquè la Constitució reculli el nivell màxim de dèficit i d’endeutament públic, suposa la consagració i perpetuació de tota la política de reformes econòmiques, antisocials i neolliberals que el govern, polítics, patronal, banquers, especuladors i sindicats institucionals han anat aprovant sistemàtica i calculadorament en aquests últims anys com solucions a la crisi sistèmica del capitalisme amb l’únic objectiu de satisfer les ànsies dels mercaders, d’incrementar el nivell d’explotació humana i de recursos en benefici d’una minoria de rics i poderosos.
Aquest Reforma constitucional significa renunciar, de fet i de dret, a qualsevol possibilitat del polítiques econòmiques basades en el repartiment, en la justícia social, en el desenvolupament del sector públic, dels serveis socials i públics, de la recuperació dels drets socials i laborals perduts, podria fins i tot conduir a no poder garantir el pagament de les pensions públiques en el futur, significa renunciar al que coneixem com “estat del benestar”, significa accentuar i ratificar el model productivista, competitiu, consumista, creixentista que ha provocat l’actual crisi econòmica.
El canvi constitucional no contempla demanar responsabilitats a qui han provocat que l’Estat estigui “en fallida” i en la ruïna. Ens diuen i s’exculpen amb que l’estat està endeutat perquè no obté ingressos i té moltes despeses, però no ens diuen que les polítiques dels últims anys han estat qui han provocat aquest endeutament. No hi ha ingressos perquè s’ha legislat perquè la patronal i les empreses deixin de cotitzar a les arques públiques, deixin de contribuir, perquè s’han venut les empreses públiques rendibles, perquè s’ha pagat el deute privat dels bancs, perquè s’estan privatitzant tots els serveis públics que produïen beneficis…
El canvi constitucional significa una autèntica renúncia a la sobirania popular, significa un veritable dèficit democràtic i la submissió als dictàmens dels països rics d’Europa. Es produeix per a calmar als mercats, en ple atac especulatiu contra les arques públiques, en plena crisi, seguint el dictat implacable dels grans bancs alemanys i francesos.
La reforma constitucional és una imposició a la societat civil d’aquest país quan no se li han plantejat altres països amb endeutaments i dèficit públic semblants. El govern espanyol ha pactat amb l’oposició i resta de polítics de dretes i s’han convertit en els millors esclaus dels mercats, fent d’Espanya el màxim exponent de la política neolliberal.
Per altra banda, la reforma constitucional es fa a poques setmanes de la convocatòria de les eleccions polítiques, amb presses, amb un govern desacreditat, esgotat, provisional. Per què? Tot és una farsa. Quan ens han venut les enormes dificultats que suposen els canvis constitucionals, de la necessitat d’un debat públic per a assolir-lo, ara en un obrir i tancar d’ulls, en ple període estival, un govern desprestigiat i provisional ens arrossega a aquesta reforma.
Amb aquest pacte dels polítics del govern i l’oposició de dretes, per a què serveixen les eleccions si aquest canvi constitucional ratifica tota la política econòmica i antisocial que es ve fent? Ara, potser més que mai, és intranscendent el procés electoral, donarà el mateix qui surti guanyador en les eleccions. Aquesta reforma constitucional lliga de peus i mans l’acció social de qualsevol govern. Tornem a la frase “tot lligat i ben lligat” i és que aquest país no sap desfer-se de “salvadors”, que en el fons sotmeten als seus interessos partidistes els interessos generals.
Per a la CGT és inadmissible, intolerable aquest “autocop d’estat” dels polítics contra la societat civil. Totes les mesures antisocials de reduir els drets laborals, les llibertats, de reduir els salaris, de reduir les pensions, les prestacions socials, de no garantir els serveis socials… totes aquestes polítiques s’han fet per a reduir el dèficit fins al 3% i per a controlar el nivell d’endeutament de les administracions públiques.
Aquest govern ha traït a tot el poble, a tota la societat. Ja ha reduït el dèficit, ara vol plasmar-lo en la Constitució imposant-nos que aquest dèficit s’ha reduït amb l’únic sacrifici de la classe treballadora i col·lectius populars.
Per a la CGT, demanar un referèndum per a la reforma constitucional és necessari però, és insuficient. El referèndum és sempre una mesura de participació directa, de democràcia directa i la CGT dóna suport i practica l’acció directa, però entenem que el referèndum per si sol és insuficient. Cal lluitar i mobilitzar a la societat per a no permetre aquesta dictadura dels polítics, que des de la prepotència, provoquen canvis legals irreversibles i transcendents. Els capritxos de Zapatero, els seus impulsos, el seu legislar a cop de decretazos, amb traïdoria aprofitant l’estiu, ens recorda el vell estil més propi del caudillisme.
La CGT crida a la mobilització i la revolta social per a impedir aquest gravíssim atemptat a la societat d’aquest país. Farem quantes mesures estiguin en les nostres mans, assemblees, debats, mobilitzacions, aliances amb el màxim consens de totes aquelles organitzacions i moviments socials que encara no hagin perdut la seva dignitat per a parar aquest autocop d’estat.
A més de la reforma constitucional, s’ha donat a conèixer el pacte entre la patronal i el sindicalisme institucional per a mantenir la moderació salarial pactada el 2010 fins al 2014, perdent descaradament les i els treballadors poder adquisitiu, el govern ha dissenyat altres noves mesures anticrisi igualment pernicioses per als interessos de les i els treballadors i mantenir els beneficis dels poderosos i empresaris.
Les mesures a les que ens referim són:
· Contractes de Formació: es podrà realitzar aquesta forma de contractació a tots els menors de 30 anys. Aquests contractes estan exempts de tributar les assegurances socials de les i els contractats sota aquesta modalitat.
· Rebaixa de l’IVA en adquisició d’habitatge: es baixa el tipus impositiu a la meitat -del 8% al 4%- amb la conseqüent pèrdua d’ingressos a les arques públiques.
· Reforma del FOGASA: Es permetrà que el Fogasa pagui a terminis i fins a 2012, vuit dies d’indemnització en els acomiadaments justificats.
· Prorroga dels contractes temporals: a partir d’ara no serà obligatori convertir els contractes temporals a indefinits i es pot prorrogar indefinidament la relació laboral inestable fins al 2013. Això suposa suspendre l’article 15.5 de l’estatut dels treballadors.
Aquestes mesures dretanes a cop de decret perpetrades pel PSOE comporten el manteniment d’una ocupació inestable i a l’arbitri de l’empresari de torn; espolien les arques públiques minvant els ingressos tant de la Seguretat Social com de l’Agència Tributària; són un cop a les classes treballadores que perden l’ocupació i veuen que la seva indemnització la cobraran en còmodes terminis (per a l’empresari i Fogasa); i es pretén reduir la taxa d’atur juvenil -del 45%- amb la perpetuació de la precarietat laboral fins als 30 anys.
La CGT crida a la mobilització i el referèndum per a impedir la reforma de la Constitució així com la derogació de totes les mesures econòmiques perpetrades contra la classe treballadora i col·lectius socials més desfavorits.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
Us facilitem els enllaços on podeu trobar el llistat del personal i les Relacions de Llocs de Treball de les antigues Entitats Metropolitanes que s'integren a la nova ÀMB.
Si veieu alguna errada, us aconsellem que us poseu en contacte amb el Coordinador de RRHH per tal que ho solucioni.
En data 29 de juliol hem registrat (Entrada núm.222) el següent escrit:
Xavier Trias i Vidal de Llobatera. President de l'Àrea Metropolitana de Barcelona
Còpia: Grups Polítics Metropolitans
Barcelona, 29 de juliol de 2011
Senyor President,
Assabentats de les seves noves responsabilitats a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (À.M.B.) us volem fer avinent un assumpte de caire laboral i alhora fiscal.
L’À.M.B. era fins ara un conjunt d’Entitats Públiques amb una sèrie de serveis compartits i una seu conjunta amb espais comuns com és l’aparcament. En aquest alguns directius institucionals tenen assignades de forma individualitzada diferents places d’aparcament numerades i d’utilització exclusiva. Aquesta utilització no ve donada pel desenvolupament del lloc de treball, havent-hi directius que venen en transport públic o autocar d’empresa i havent-hi un parc mòbil a la seva disposició en cas de necessitat de desplaçament. Es fan servir aquestes places per un fi personal i no laboral havent-se donant el cas de vehicles personals deixats caps de setmana o períodes vacacionals.
La resta de personal disposa de places no numerades, genèriques i d’ús exclusiu en horari laboral, no tractant-se doncs d’un dret universal als treballadors de l’Àrea. La Junta de Personal no ha participat mai en cap reunió amb relació amb aquest tema. Els responsables institucionals han considerat fins ara que era una prerrogativa de la cúpula directiva i no una matèria laboral a informar als representants del personal.
Entenem en conseqüència que suposa una renda per a determinats directius i que procediria qualificar dita utilització com a retribució en espècie amb la consegüent obligació (RD439/07) de practicar els corresponents ingressos a compte, tributació que d’acord amb la informació que disposem mai s’ha dut a terme.
Entenem que en un moment com aquest d’indignació social i de contenció del dèficit pressupostari de l’administració pública, a fi d’augmentar els ingressos d’aquesta, cal filar prim a l’hora de liquidar retencions a la Hisenda Pública.
És per això que posem aquests fets en el seu coneixement i de la resta de grups polítics metropolitans a fi i efecte siguin corregits de forma immediata.
Entenem que la constitució de la nova À.M.B. representa una oportunitat de establir noves dinàmiques de correcta gestió pública. Alhora creiem possible aprofitar el moment per possibilitar el diàleg en les relacions laborals sense haver d’acudir a instàncies externes.
PRESENTADA UNA DEMANDA CONTRA L’EXTERNALITZACIÓ DE SERVEIS I LA PRECARIETAT A L’ÀMB.
És un fet conegut que la direcció d’aquesta casa incompleix acords escrits, fent gala d’una imaginació perversa a l’hora d’interpretar-los. Com també és prou conegut que la nostra Secció sindical està sempre a l’aguait i intenta lluitar contra aquests fets amb tots els mitjans que estan al nostre abast.
Un dels nostres objectius és la lluita contra l’externalització de serveis i contra la precarietat dels treballadors. En aquest context situem el tema d’uns treballadors de l’empresa Servi Securitas que desenvolupen tasques de telefonista i d’ordenances a la seu de les Entitats Metropolitanes. Ja fa temps que fem accions contra aquesta externalització que suposa que uns treballadors estiguin en una situació laboral precària, amb sous, horaris i condicions de treball poc dignes i discriminatòries envers el personal de la casa. A Inspecció de Treball se’ns ha donat la raó en diferents ocasions però, malgrat tot, la Casa ha eludit els diversos requeriments i la sanció imposada.
Seguint la recomanació d’Inspecció de Treball, que veia clarament una cessió il•lícita de treballadors en aquests casos, la nostra Secció, fent un pas endavant, ha interposat una demanda per Conflicte Col•lectiu davant del Jutjat del Social de Barcelona, per tal d’acabar amb aquesta situació i fer que es respectin els acords signats –en aquest cas, l’article 24 del Conveni col•lectiu: les funcions pròpies de l’Entitat no podran ser exercides per personal extern -, sol•licitant que aquestes places es creïn i surtin a concurs públic.
La dignitat, o «qualitat de digne», deriva del adjectiu llatí dignus i es tradueix per «valuós». Indigne seria el contrari, sense valor.
I no és cert que les institucions metropolitanes no en tinguin de valor. Gràcies a elles durant més de 25 anys els ciutadans han rebut serveis mancomunats als diferents municipis com ara l’espai públic, la cartografia, el taxi o la gestió de residus. Serveis donats per treballadors que han hagut de presenciar com els diferents “entramats institucionals” que es succeïen vorejaven la legalitat i no facilitaven precisament la seva feina.
Aquestes bastides institucionals amb convenis interinstitucionals, bases de mobilitat, plantilles funcionals i orgàniques i estranyes comissions de serveis, han estat una mostra de la rica imaginació jurídica dels polítics metropolitans. Durant tots aquests anys, un munt de “servidors” de la res pública han escalfat les cadires de la sala de plens en sessions elèctriques que duraven menys que un pare nostre i servien per després cobrar les dietes. Vox populi són els casos dels consellers que arribaven, signaven i marxaven sense entrar en la sala.
Despeses de protocol, viatges, imatge corporativa i de representació eren fins fa poc ben generoses. Quan el personal reivindicava alguna millora laboral havíem de sentir allò de “però aquí viviu molt bé, no?”: és la imatge que ells tenen de la casa. Imatge donada pels bons emoluments i retribucions diverses que els polítics metropolitans han anat proveint-se durant aquests anys. Aquesta casta política concep l’Àrea Metropolitana com la vaca on es ve a munyir diners o serveis pels ajuntaments propis, on empreses amigues aconsegueixen contractes i on s’obtenen llocs de treball per a individus del partit i un sobresou interessant.
Al caliu d’aquesta classe política viu una petulant classe dirigent de gerents, directors de serveis, coordinadors i caps de tota mena – multiplicats per cadascuna de les diferents entitats del entramat institucional- que, comptant amb la incompetència de la classe política per a la gestió del dia a dia, han anat fent-se el seu espai “irreemplaçable” i augmentant alhora les seves prerrogatives i retribucions. Han aconseguit fer el ventall retributiu de la casa ampli i poc just, alhora que han après a obviar la legalitat en temes de personal amagant-se sota “l’interès comú” i amagant a la classe política la seva responsabilitat jurídica final.
Tots ells formen part del grup que podríem anomenar indignes, que no indignats, de l’Àrea Metropolitana. Un inspector de taxi que vigila el bon servei al ciutadà, una dona de la neteja que té cura de la salubritat de les instal•lacions o un tècnic que informa d’allò que coneix, per exemple, sí que fan una feina socialment productiva. Aquests coneguts indignes metropolitans no tenen valor afegit a la seva feina. I ells ho saben. No són treballadors, viuen dels diners de tots.
El que sí que provoca indignació és el Ple de Constitució del dia 21 de la nova Àrea Metropolitana de Barcelona en veure que després de tants anys de vergonya institucional, es mantenen si fa no fa els mateixos actors de la comèdia i que les polítiques neoliberals de gestió avancen – ara amb consens dels diferents grups polítics -.
Hi haurà acampada al jardí de l’AMB? Hi haurà un Ple de Constitució animat?
Ja us ho explicarem, però el que està clar és que aquesta gent té molt poca vergonya i ha aconseguit generar prou indignació entre els ciutadans metropolitans.
Salut!
PER LA CGT LA REFORMA DE LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA REPRESENTA L’ÚLTIM ATAC FRONTAL ALS DRETS LABORALS.
El Govern atorga tot el poder i impunitat a la patronal per empobrir les i els treballadors.
El 22 de juny de 2011, el Congrés dels Diputats planteja el primer debat sobre la reforma de la Negociació Col·lectiva. Aquesta Reforma, juntament amb el Nou Reglament dels Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) aprovat la setmana passada pel Govern, són un pas més en l’escalada d’atacs continuats que el govern i la patronal, amb la complicitat del sindicalisme institucional, estan cometent contra els drets del conjunt de la classe treballadora.
El Nou Reglament dels ERO aprovat significa una nova retallada de drets, una nova facilitació per a l’acomiadament lliure i gratuït per part de la Patronal. Aquesta norma és l’aplicació més retrògrada de la Reforma Laboral, contra la qual CGT va convocar una vaga general per a la seva derogació el 29 de setembre de 2010, i mobilitzacions i Vagues Generals a Catalunya, Euskadi i Galícia el 27 de Gener de 2011.
Per la seva banda, la reforma de la Negociació Col·lectiva, marca unes noves regles de joc per a regular les relacions laborals, arribant pràcticament a l’eliminació de la negociació en imposar un arbitratge obligatori, buidant de continguts els Convenis Col·lectius, permetent la desvinculació salarial i consagrant al bisindicalisme institucional com a representant amb legitimitat de les i els treballadors, perquè les cúpules sindicals i de la patronal puguin negociar al marge dels interessos i drets de la classe treballadora. Amb aquesta reforma s’aprova a nivells pràctics l’eliminació del dret a la llibertat sindical.
Amb aquesta reforma de la Negociació Col·lectiva es canvien les regles de joc perquè els i les treballadores siguem meres mercaderies disponibles en funció de la demanda, de la competitivitat de les empreses i dels beneficis de la patronal. Es debilita, el poder sindical directe per negociar les seves condicions i relacions laborals. Es segresta, de fet, l’exercici del dret a la vaga, cosa que representa una política autoritària, possiblement inconstitucional, alinvalidar i vulnerar el dret fonamental a la Vaga davant el conflicte d’interessos entre el capital i el treball.
Les mesures més lesives d’aquesta reforma de la Negociació Col·lectiva son:
1r - Eliminació de la capacitat negociadora dels comitès d’empresa. Poden ser les seccions sindicals majoritàries qui negociïn al marge del Comitè. Això representa a nivells pràctics la desaparició del sindicalisme alternatiu, combatiu i no pactista. Es desterra el conflicte social del marc de les relacions laborals
2n - S’instaura l’Arbitratge i mediació per a la resolució de les discrepàncies. Les parts negociadores han de dictaminar en el text del conveni el nom de l’àrbitre que ha de resoldre els conflictes que es generin durant la vigència del conveni així com després del seu venciment.
3r - Aplicació i Interpretació dels convenis. Fins ara les discrepàncies sorgides entre les parts sobre interpretació dels convenis i la seva aplicació es resolien en els tribunals. A partir d’ara serà un àrbitre qui decideixi, dictaminant un laude d’obligat compliment
4t - Desjudicialització de les relacions laborals:
a) - Modificació Substancial de les Condicions de Treball: funcions, jornada, torn, horari, etc ..
b) - Despenjament salarial: Inaplicació de taules salarials del conveni.
En ambdós casos l’empresa pot adduir causes previstes en l’última reforma laboral (tècniques, organitzatives, de producció o econòmiques-per perdudes acumulades, previstes o conjunturals-) i portar-les a la Comissió Paritària de Conveni per a la seva negociació i si no hi ha acord es porta al àrbitre nomenat en el Conveni el laude serà d’obligat compliment.
5è - Es prioritza el Conveni Empresa sobre els d’àmbit sectorial, provincial, autonòmic i estatal de tal manera que, si existeixen tots dos, les condicions que prevalen són les del conveni d’empresa (salari, jornada, torn, funcions, vacances, horari i conciliació)
6è - Fi de la Ultraactivitat. El termini màxim de pròrroga dels convenis passa a entre 8 i 14 mesos. El termini mínim quedarà fixat en text de conveni. Si es supera el termini màxim de negociació, les parts s’han de sotmetre a un procediment d’arbitratge.
7è - Nova distribució irregular de la jornada. A partir d’ara s’introdueix com a novetat la distribució irregular d’un mínim del 5% de la jornada de treball en còmput anual i un màxim que es fixarà en conveni col·lectiu.
8è - Convenis Franja. A partir d’ara es permet que un grup d’empleats d’una empresa tingui el seu propi conveni negociat amb els sindicats representats al col·legi electoral que inclogui a aquests treballadors, obviant al Comitè d’Empresa.
Per a la CGT, després de la Reforma Laboral i el Retall de les pensions, ara ens trobem amb un altre gir a la dreta perquè siguem la part feble de la societat la que paguem una crisi que no hem generat.
Després de la posada en marxa de totes aquestes normes i decrets antisocials tenim un estat que compta amb més de 5 milions de persones aturades, la taxa d’atur juvenil arriba al 45%, més de 1,5 milions de famílies tenen a tots els seus membres en atur, un de cada quatre nens que neix a l’estat espanyol ho fa sota el llindar de la pobresa, a finals d’aquest any s’hauran assolit els 500.000 desnonaments des del 2007, etc …
Per a la CGT, l’únic camí possible per a la sortida de la crisi és el repartiment del treball, -treballant menys per treballar tots, reduint la jornada laboral sense minva salarial i establint la jubilació als 60 anys amb relleu obligatori perquè siguem reemplaçats per una altra persona- i de la riquesa -realitzant una distribució de la riquesa basada en la universalitat dels serveis públics suficients, imposant una major tributació dels beneficis empresarials, establint una fiscalitat realment progressiva, mantenint les prestacions socials per tots els col·lectius socials precaritzats i exclososistribució de la riquesa basada en la universalitat dels serveis públics suficients, imposant una major tributació dels beneficis empresarials, establint una fiscalitat realment progressiva, mantenint les prestacions socials per tots els col·lectius socials precaritzats i exclosos .
Contra les reformes antisocials, la CGT fa una crida a la mobilització i ocupació del carrer, fins a aconseguir una sortida social a la crisi!
El Comitè de Seguretat i Salut de les Entitats i organismes autònoms que componen l'Àrea Metropolitana de Barcelona es va reunir el passat 13 de maig acordant una sèrie de temes que són d'interès de tot el personal metropolità com ara el protocol per la Coordinació d'Activitats Empresarials, les noves senyalitzacions d'emergència, informació sobre salut laboral de llocs de treball dels soterranis, noves vies d'evacuació d'emergència a l'edifici B i diverses actuacions puntuals dutes a terme. Destaquem que després de molt de temps de demanar-ho, per fi la Direcció Institucional, d'acord amb el Decret 82/2010 que obliga a adoptar mesures d'autoprotecció en salut laboral, reconeix l'afectació de la norma i la importància de disposar d'un equip desfibrilador. Aquest aparell podria ajudar molt en una situació d'aturada cardíaca a la casa i potser salvar alguna vida. Es una vella reivindicació que arrosseguem des de la mort per un atac de cor a la casa del company Pedro Banderas, fundador de la nostra Secció Sindical.
N'estem segurs que el Servei de Prevenció de Riscos Laborals treballarà amb la rapidesa habitual i, si es troba obligat pel decret esmentat, procedirà a la seva implementació amb la diligència que el caracteritza.
Ahir, 9 de juny, es va reunir la Comissió de Seguiment de la Valoració de Llocs de Treball (VLLT). Aquesta comissió es reuneix periòdicament per tal que la Direcció assabenti a la part social dels canvis que la Comissió Tècnica de VLLT (integrada únicament per la Direcció) prèviament ha decidit fer. També queda constància dels canvis en la Relació de Llocs de Treball que s’han esdevingut com a conseqüència de jubilacions o moviments de personal en el darrer període entre reunions de la comissió.
La d’ahir va ser una reunió “poc sucosa”: moviments per jubilació (les anticipades amb amortització de plaça), trasllats diversos sense cap canvi en el nivell dels nous ocupants (o sigui que si el lloc era de superior nivell, l’han reqüalificat a la baixa o simplement diuen que no ocupen el mateix lloc) i només un moviment de nivell cap a baix : de A1 28 a A1 27.
La veritat és que ens ha sorprès, però no prou per oblidar la reunió de quinze mesos enrere, on uns pocs privilegiats es van repartir substancioses pujades de més de 10.000 euros cadascú. En qualsevol cas, ens congratulem de confirmar la no veracitat de rumors que corrien per la casa de pujades al carro de l’A1 30 a última hora.
La Direcció va explicar el criteri general amb els temporals: els que tenen una data de caducitat concreta diuen que la compliran, els que estan lligats amb el mandat diuen que es prorrogaran fins el 31/12 perquè entenen que aquest és el mandat efectiu. Literalment van afirmar que "No hi ha incertesa addicional respecte a qualsevol canvi de mandat pel fet del canvi institucional".
CGT una vegada més va tornar a sol·licitar que els C1-12 (administratius o tècnics) que porten temps en aquest nivell es reqüalifiquin en C1-13 sense que la Direcció mostrés cap interès. També vam sol·licitar que cada vegada que es fes una nova descripció de llocs de treball s'informés per escrit als afectats.
Fa 13 anys, aniversari rodó, vàrem presentar un nou medi de comunicació a les entitats metropolitanes. Avui, us fem a ulls, que no a mans, un altre, aquest electrònic, digital o informàtic. Vaja que no és en paper. Que ens hem tornat ecològics i en temps de tuiters i feisbucs ens hem posat al dia!
Oferim un espai àgil d’informació i opinió per a i pels treballadors metropolitans, funcionaris, laborals, becaris, d’empreses externes... tots aquells que intenten d’una forma o d’altra donar servei públic als ciutadans.
Veureu que el bloc té vàries entrades a la dreta que enllacen amb DOCUMENTS LABORALS del vostre interès, comunicats de CGT INFORMA, tots els números incunables del nostre butlletí EL BROLLADOR, interessants ENLLAÇOS a d’altres webs i informació antiga classificada en diferents formats. Si us ve de gust us podeu subscriure amb l’opció corresponent – rebreu un missatge en anglès però no fa res-.
Malgrat tot, l’aparició d’aquest bloc no vol dir que ens tornem virtuals: continuem participant de la vida sindical, oferint assessorament laboral i jurídic, mantenint viu l’arxiu històric de documentació laboral, sindical i d’oposicions de l’ÀMB, preparant el proper número del Brollador en paper...
Ja ho saps, si vols fer-nos arribar qualsevol informació o et cal ajut, ens trobaràs currant en el nostre lloc de treball, en el local sindical, en el telèfon o en el correu electrònic. Tot figura al bloc.
HACE 25 AÑOS LUCHÁBAMOS COLECTIVAMENTE POR LA LIBERTAD
El 27 de Julio de 2002 hizo 25 años de la recuperación de la legalidad del sindicalismo en la Administración Pública, momento histórico en el que los trabajadores organizados, en asambleas, coordinadoras, sindicatos eran los verdaderos protagonistas de un movimiento social, que entró como aire fresco en la mayoría de rincones de la función pública en lucha por la libertad. Los responsables de los sindicatos de administración pública, a raíz del RD 1522/1977, se ponían de acuerdo, sin ordenadores, ni Internet y juntos CCOO, UGT, CNT –hoy CGT-, USO, CSUT, SU, el 27 de Julio de 1977 hacían entrega conjunta de sus estatutos en la ventanilla ubicada en la Dirección General de la Función Pública.
25 años después, parece totalmente caducado el modelo de participación sindical dominante, como también lo parece el sistema de participación ciudadana a través de partidos limitado a un voto cada 4 años. Un repaso a los planteamientos que en aquel momento histórico se defendían desde el movimiento sindical, puede llevarnos a afirmar que son del todo vigentes hoy y totalmente válidos y necesarios. El movimiento social antiglobalización reclama un giro a los gobernantes y a los banqueros. El sindicalismo no es ajeno este necesario cambio reclamado para profundizar en los mecanismos de reparto social, de participación y de democracia directa en la toma de decisiones. El lema “piensa globalmente actual localmente...” no puede servir sólo para ser utilizado por el movimiento social en las cumbres de Jefes de Estado. Sirven para el día a día en el trabajo sindical diario en nuestros centros de trabajo. El sindicalismo de participación directa y la información y consulta a los trabajadores, que defendemos como “sello de identidad de nuestra acción sindical”, las asambleas decisorias antes y después de cualquier negociación, era la única práctica sindical posible hace 25 años. Los trabajadores exigían participar en las decisiones. No era posible que los sindicatos prescindieran de su opinión ni les era fácil practicar el sectarismo y la división. Esta última equivalía a traición a los intereses colectivos y por ello, las asambleas de trabajadores ponían en su sitio a los representantes sindicales. Y así en los primeros años de sindicalismo legal se consiguió el derecho a celebrar asambleas, unas elecciones sindicales directas a órganos de negociación, organismo por organismo. Había negociación real porque había presión colectiva. No existían las horas sindicales y los compañeros elegidos para la función de representante, veían como sus compañeros les hacían el trabajo. No había cuotas sindicales y se recogía dinero en los centros para financiar viajes y publicaciones.
A los pocos años, con la relajación social, también llegó la relajación colectiva de control y participación y los métodos y derechos, más democráticos que los actuales, fueron cayendo uno a uno hasta la realidad de hoy. La Ley 9/1987 de Órganos de Representación fue el resultado del gran pacto social por el que se puso fin a la experiencia participativa y directa de los trabajadores. En la Administración Pública, el marco real de participación de los sindicatos se ha rebajado a poco más que “a ser informados y ser oídos” tras la decisión unilateral de la Administración. Con aquella Ley con sólo 10 años de vida de los sindicatos, quedaba enterrada la transición democrática en la Administración.
En la actualidad, el sindicalismo está totalmente desprestigiado. No es necesario recordar, como hace el Gobierno, de la existencia de decenas de miles de liberados sindicales y de los miles de millones de pesetas anuales de subvención a determinados sindicatos por distintas vías. El desprestigio principal lo han cosechado a pulso esos propios sindicatos por su práctica diaria: negociando a espaldas de los trabajadores(no informan ni consultan ni antes ni después de cada negociación), practicando un sectarismo extremo (cada sindicato defiende lo suyo) y dando servicios sindicales y extra sindicales exclusivamente a sus afiliados o clientes (hecho que culmina en un penoso clientelismo).
Compañer@, en este 25 aniversario de la democracia directa y participativa, date una oportunidad, sin la participación activa de la mayoría, sin tú participación, no conseguiremos cambiar esta penosa realidad. Comprométete, organízate y luchemos colectivamente por unas mejores condiciones de trabajo y de vida.
Federació CGT-CAT Catalunya. No hay derecho nº 321, novembre 2002
Davant del desig de la Direcció de posar en marxa i a corre-cuita un Pla de ensions abans d’enllestir altres temes pendents -augment 2001, funcionarització, Relació llocs treball, formació...- i com sigui que en el seu moment ja vàrem manifestar que no ens agradaven els Plans de Pensions -Brollador nº7, maig 2000- volem fer pública l’opinió de la nostra Secció al respecte.
El tema està de moda. La setmana passada El Periódico va dedicar molt d’espai a comentar una notícia amb relació amb els plans de pensions. L’OCDE havia recomanat al govern espanyol que “retallés les pensions públiques, ja què aquestes són massa generoses, i que instaurés l’obligatorietat de que tots els treballadors tinguessin un pla de pensions.”
El diari denunciava que aquestes recomanacions no procedien de cap estudi efectuat al respecte, sinó de la inspiració directa del Sr. Rodrigo Rato. Per tal de contradir la primera recomanació, El Periódico aportava una dada que desmentia la generositat de les pensions espanyoles: Espanya és penúltima en el ránking europeu de despesa en pensions en relació al seu PIB. A més, però, l’article aportava dades sobre els plans de pensions espanyols:
La mitjana de rendibilitat financera de tots els plans de pensions espanyols els darrers 12 anys ha estat del 9% (en total els 12 anys, no anualment!), i l’any 2000 la rendibilitat financera, sempre mitjana, dels plans de pensions espanyols va ser negativa: –2% .
El cert és que hi ha aspectes que tot plegat no veiem gens clars:
1- Es diu que la rendibilitat fiscal és tan avantatjosa que la financera importa ben poc. Això és veritat ara, però qui s’atreveix a dir que les deduccions fiscals continuaran si tothom es fa un pla de pensions?
2- Es diu que el sistema públic de pensions farà aigües d’aquí a uns anys i la complementació de la pensió serà indispensable. Això està per veure. Hores d’ara la cobertura de les pensions públiques es cada dia més penosa. Algú s’atreveix a assegurar que no es retallaran més en funció dels diners que tinguem en un pla de pensions privat?.
Es diu que el pla de pensions podrà amagar els futurs augments, sense que es deixi de complir la Llei de Pressupostos que obliga a unes xifres concretes. Ens oblidem ja de la reivindicació d’augments salarials d’acord amb l’IPC? El cert és que el salari diferit ajuda a controlar la inflació perquè els treballadors tenen menys diners per gastar!. Els augments que no s’arriben a veure perquè van a parar a un pla de pensions són considerats a tots els efectes augments; la conseqüència és que la pèrdua de poder adquisitiu es fa perpètua amb la pastanaga de la jubilació.
Es diu que el manteniment del poder adquisitiu de les imposicions a un Pla de Pensions està garantit si aquestes imposicions s’actualitzen amb l’IPC.
Això és fals: les comissions esmentades, i la baixa (o negativa) rendibilitat financera, fan que aquesta garantia de poder adquisitiu (i és un objectiu ben trist) no existeixi.
Apliquem-nos directament al nostre cas: el treballador mitjà de la casa (42 anys), si té la sort de jubilar-se al 65 anys i la sort de poder mantenir el poder adquisitiu de les imposicions efectuades al pla de pensions, rebrà (com a sou diferit, com a aportació de la casa) quan es jubili l’equivalent a 920.000 pta. d’ara (23x40.000). Quan descompti la part d’Hisenda, el negoci no serà pas brillant. Sí que serà un negoci pels bancs, entitats financeres o qui gestioni els diners del pla que no deixaran de cobrar les seves comissions.
Des de la C.G.T. sempre hem cregut en el sistema públic de pensions. Pensem que l’amenaça més gran que té és la cobdícia de la banca, recolzada des dels mateixos foros internacionals que recolzen totes les polítiques neoliberals que condemnen a la pobresa a gran part de la població mundial. Resulta comprensible els servilisme a aquests objectius que fa el govern del PP.
Ara, a l’Àrea, es tracta d’entrar en aquest joc, com si fos un símptoma de modernitat, en compliment d’uns acords que nosaltres vam signar perquè va ser un ‘tot o res’, perquè trencava una dinàmica dels últims 8 anys en que l’augment -o congelació- era d’acord amb els Pressupostos Generals de l’Estat i perquè en aquest tot s’incloïa un augment lineal, petit però lineal. Així ho vàrem manifestar públicament. Mai hem dit que estiguessim d’acord amb un Pla de Pensions. Som conscients que la majoria de la gent s’estimaria molt més rebre els diners del pla de pensions dins del seu sou. Heu de saber que aquesta possibilitat l’hem plantejada dins del Comitè més d’una vegada, sense que els nostres plantejaments hagin prosperat. Respectem les majories democràtiques.
Inscriure’s o perdre els diners i que se’ls quedi la casa? Hem volgut introduir el dubte de si realment perdem diners. Potser se’ls quedarà la casa, ja veurem si per augments pels directius, però no haurem donat més a qui més té (els bancs) i no haurem dit amén a la política de destrucció del sistema públic de pensions de la Seguretat Social i especialment, no haurem obert la possibilitat d’augments salarials diferits.
Des del respecte a les decisions de cadascú respecte del tema,
CGT ES MANIFESTA PÚBLICAMENT EN CONTRA DEL PLA DE PENSIONS i en conseqüència retirem el nostre representant de l’anomenada Comissió Pla de Pensions. No ens interessa el tema. No ens “apuntem”.
